Homenatge als valencians d’Algèria
Eixe és l’objectiu del llibre d’Àngela-Rosa Menages i Joan-Lluís Monjo que “Els Valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada” que va ser presentat divendres passat a la Casa de Cultura de Pego. Premi Bernat Capó 2006 al millor estudi cultural aquest estudi es basa en els testimonis de la gent que va viure l’aventura de deixar-ho tot per a prosperar o fugir de la mort per qüestions polítiques.
“Tots diuen que [hi] anàrem, perquè era la terre promise”. Una frase que podria ser d’avui mateix però que ens remunta a l’època de l’emigració valenciana a Algèria i altres parts del món com Argentina. L’estudi d’Àngela Rosa Menages i Joan Lluís Monjo planteja aquesta realitat que es va produir majorment des del 1830 des de la vessant més humana de les persones que van haver de deixar-ho tot enrere i emigrar. L’estudi “Els Valencians d’Algèria”, d’Edicions el Bullent, ha transcrit totes les entrevistes que els seus autors han realitzat a molts dels supervivents que aconseguiren tornar a terres alacantines, com explicava, divendres passat durant la presentació del llibre, Àngela Rosa Menages, al públic assistent.
L’objectiu que s’han plantejat aquests dos filòlegs ha estat el de rendir un homenatge a les persones que van encetar, per motius diversos, aquesta aventura, aquest viatge amb l’esforç característic de qui ha de deixar casa per a, potser, no tornar. Aquesta gent ho feu per a tenir millor vida (aquesta afirmació també podria traslladar-se a l’actualitat). La gent que ha aconseguit tornar, ha deixat una empremta inconfusible en la societat valenciana actual, sobretot en les comarques que més emigració patiren.
Tant Menages com Monjo sostenen que la quantitat de gent que es va embarcar cap a Algèria supera la xifra oficial. Moltes van ser les embarcacions i els ports que enviaren passatgers cap a el nord d’Àfrica, i no tot era oficial. Des dels fulls dels seu estudis, aquests dos autors, volen exposar el fenomen migratori com una experiència positiva i enriquidora de tots els punts de vista: lingüísticament, cultural, social, entre els camps més importants.
Els valencians es van instal•lar sobretot a la costa i a la capital, Alger. Allí el barri de Bab-el-Oued era valencià i es podia veure veïns, per exemple, fent espardenyes o al caminar, se sentia parlar el valencià per dins i fora de les cases, com expliquen Joan Lluís Monjo i Àngela Rosa Menages. La colònia era coneguda com estornells perquè les dones, que cap als anys 50 van emigrar d’una manera massiva, deixant fins i tot els pobles natius buits d’elles, anaven quasi sempre de negre i parlaven molt alt, com aquests ocells. La solidaritat entre els emigrants nouvinguts era enorme. Eren com una gran família i s’ajudaven uns als altres.
“Vam eixir amb espardenyes i ens posarem sabates”, una frase que resumeix d’allò més bé la promoció econòmica que van aconseguir els emigrants a l’Algèria. Un reclam per atraure familiars i amics cap a les terres africanes. Per l’estiu, de tornada a terres valencianes, els regals es multiplicaven i admiraven els que allí restaven perquè la modernitat va arribar primer a Algèria, colònia francesa. L’estiu era, com assenyala Monjo, el contacte necessari per a no perdre les arrels.
L’objectiu que s’han plantejat aquests dos filòlegs ha estat el de rendir un homenatge a les persones que van encetar, per motius diversos, aquesta aventura, aquest viatge amb l’esforç característic de qui ha de deixar casa per a, potser, no tornar. Aquesta gent ho feu per a tenir millor vida (aquesta afirmació també podria traslladar-se a l’actualitat). La gent que ha aconseguit tornar, ha deixat una empremta inconfusible en la societat valenciana actual, sobretot en les comarques que més emigració patiren.
Tant Menages com Monjo sostenen que la quantitat de gent que es va embarcar cap a Algèria supera la xifra oficial. Moltes van ser les embarcacions i els ports que enviaren passatgers cap a el nord d’Àfrica, i no tot era oficial. Des dels fulls dels seu estudis, aquests dos autors, volen exposar el fenomen migratori com una experiència positiva i enriquidora de tots els punts de vista: lingüísticament, cultural, social, entre els camps més importants.
Els valencians es van instal•lar sobretot a la costa i a la capital, Alger. Allí el barri de Bab-el-Oued era valencià i es podia veure veïns, per exemple, fent espardenyes o al caminar, se sentia parlar el valencià per dins i fora de les cases, com expliquen Joan Lluís Monjo i Àngela Rosa Menages. La colònia era coneguda com estornells perquè les dones, que cap als anys 50 van emigrar d’una manera massiva, deixant fins i tot els pobles natius buits d’elles, anaven quasi sempre de negre i parlaven molt alt, com aquests ocells. La solidaritat entre els emigrants nouvinguts era enorme. Eren com una gran família i s’ajudaven uns als altres.
“Vam eixir amb espardenyes i ens posarem sabates”, una frase que resumeix d’allò més bé la promoció econòmica que van aconseguir els emigrants a l’Algèria. Un reclam per atraure familiars i amics cap a les terres africanes. Per l’estiu, de tornada a terres valencianes, els regals es multiplicaven i admiraven els que allí restaven perquè la modernitat va arribar primer a Algèria, colònia francesa. L’estiu era, com assenyala Monjo, el contacte necessari per a no perdre les arrels.