Pego continua lluitant contra la violència de gènere
En aquesta ocasió amb un taller informatiu sobre la violència cap a les dones. Al municipi existeixen 18 ordres d’allunyament, tot i això la consciència social sobre aquesta lacra social és baixa.
Ahir coneixíem la notícia que ja són 4 les dones assassinades per les seues parelles o exparelles en el 2011. L’any passat la xifra d’assassinades per violència de gènere va superar les 70 defuncions. Tot i que la violència de gènere és cada vegada més visible a la nostra societat, continua veient-se, majoritàriament, com un fet d’àmbit privat. La realitat és que eixa privacitat passa a ser pública en el moment en què és un fet repetit i constant i que es dóna pel simplement perquè l’home es creu més poderós que la dona, pel simple fet de ser dona.
Ahir a Pego es va avançar un poc més en la conscienciació d’aquesta lacra social. Ahir també vam conèixer de la mà de la tècnica de l’àrea d’Igualtat d’Oportunitats, Xaro Pinto, que a Pego existeixen 18 ordres d’allunyament, una xifra que fins ara no s’havia fet pública, tot i que sí que s’havia afirmat l’existència de casos de violència de gènere al municipi.
Al Taller Informatiu sobre violència de gènere organitzat per la Mancomunitat de Serveis Socials de Pego, l’Atzúvia i les Valls i la regidoria de Serveis Socials de l’Ajuntament de Pego, van assistir una majoria de dones, però també es va veure un nombre significatiu d’homes, el que podria ser un indicatiu que s’estan produint canvis en aquest aspecte, perquè la base del conflicte és la desigualtat entre gèneres i el canvi cap a la igualtat s’ha de fer entre homes i dones.
Maria Candela, responsable de la secretaria d’Igualtat de CCOO de Les Marines i l’Alacantí, va recordar que la violència de gènere no és una cosa nova, tot i que actualment estiga molt present. El que sí que és més nou és el terme per a designar-la a mesura que s’ha avançat en el reconeixement del problema com a una qüestió d’ordre social. Així en un principi a aquesta violència se la denominava ‘crim passional’, després ‘violència domèstica’ i des de 2004, quan ix la Llei Integral, el terme que ara utilitzem ‘violència de gènere’ en els seus derivats de violència cap a les dones o violència masclista.
L’ONU entén que “la violència contra la dona per motius de gènere és la violència dirigida contra la dona perquè és dona o perquè li afecta de manera desproporcionada. Inclou actes que infringeixen danys o sofriments d’índole física, mental o sexual; amenaces de cometre’ls, coaccions o altres maneres de privació de llibertat”, per tant, concloïa Mònica Candela, “és molt més que el que normalment veiem en els mitjans de comunicació”. La violència de gènere s’ha d’entendre com “tota una cadena”.
Desmentia la responsable de la secretaria d’Igualtat de CCOO que les dones maltractades tenen un perfil definit. De fet, afirmava que “l’únic factor de risc és ser dona”. El mateix passaria en l’agressor, que no té un perfil determinat.
L’origen de la violència de gènere és el sistema patrialcal i la desigualtat entre gèneres que comporta, veient-se l’home com a puntal de la família, l’empresa o el govern. En aquest sistema, la dona és sotmesa. La diferència és la desigualtat, tot i que aparentment i davant la llei tinguem els mateixos drets i deures.
També parlava Maria Candela del fet que “tota violència està basada en els micromasclismes quotidians exercits des del poder”. Luis Bonino és el creador del terme i els classifica en quatre: els utilitaris, aquells que es donen en l’àmbit domèstic i que s’aprofiten del rol femení. Els coercitius, que serveixen per a retenir poder utilitzant la força psicològica o moral masculina on trobem els encoberts, és a dir els que no reconeixen el valor de la dona. També hi ha els de crisi, aquells en els que es qüestiona l’autonomia femenina. Per últim trobaríem els micromasclismes de control, en els que l’home no para de mirar el mòbil de la dona, de criticar la roba que es posa, etc. Asseverava Candela que “en el moment que ens carreguem eixos micromasclismes, en el moment en el que els identifiquem, els donem nom, i els canviem, aleshores és quan començarem a canviar eixa lacra social”.
Les eines per a previndre tot l’anterior i, consecutivament per a eliminar-ho, tenen com a base que “la violència de gènere sols acabarà amb la consecució de la igualtat” a través de “la responsabilització dels agents polítics, administratius o judicials, entre d’altres; amb la sensibilització de tota la ciutadania; amb la formació de professionals; amb la dotació dels recursos necessaris i amb la coeducació en el procés de socialització”.
Ahir coneixíem la notícia que ja són 4 les dones assassinades per les seues parelles o exparelles en el 2011. L’any passat la xifra d’assassinades per violència de gènere va superar les 70 defuncions. Tot i que la violència de gènere és cada vegada més visible a la nostra societat, continua veient-se, majoritàriament, com un fet d’àmbit privat. La realitat és que eixa privacitat passa a ser pública en el moment en què és un fet repetit i constant i que es dóna pel simplement perquè l’home es creu més poderós que la dona, pel simple fet de ser dona.
Ahir a Pego es va avançar un poc més en la conscienciació d’aquesta lacra social. Ahir també vam conèixer de la mà de la tècnica de l’àrea d’Igualtat d’Oportunitats, Xaro Pinto, que a Pego existeixen 18 ordres d’allunyament, una xifra que fins ara no s’havia fet pública, tot i que sí que s’havia afirmat l’existència de casos de violència de gènere al municipi.
Al Taller Informatiu sobre violència de gènere organitzat per la Mancomunitat de Serveis Socials de Pego, l’Atzúvia i les Valls i la regidoria de Serveis Socials de l’Ajuntament de Pego, van assistir una majoria de dones, però també es va veure un nombre significatiu d’homes, el que podria ser un indicatiu que s’estan produint canvis en aquest aspecte, perquè la base del conflicte és la desigualtat entre gèneres i el canvi cap a la igualtat s’ha de fer entre homes i dones.
Maria Candela, responsable de la secretaria d’Igualtat de CCOO de Les Marines i l’Alacantí, va recordar que la violència de gènere no és una cosa nova, tot i que actualment estiga molt present. El que sí que és més nou és el terme per a designar-la a mesura que s’ha avançat en el reconeixement del problema com a una qüestió d’ordre social. Així en un principi a aquesta violència se la denominava ‘crim passional’, després ‘violència domèstica’ i des de 2004, quan ix la Llei Integral, el terme que ara utilitzem ‘violència de gènere’ en els seus derivats de violència cap a les dones o violència masclista.
L’ONU entén que “la violència contra la dona per motius de gènere és la violència dirigida contra la dona perquè és dona o perquè li afecta de manera desproporcionada. Inclou actes que infringeixen danys o sofriments d’índole física, mental o sexual; amenaces de cometre’ls, coaccions o altres maneres de privació de llibertat”, per tant, concloïa Mònica Candela, “és molt més que el que normalment veiem en els mitjans de comunicació”. La violència de gènere s’ha d’entendre com “tota una cadena”.
Desmentia la responsable de la secretaria d’Igualtat de CCOO que les dones maltractades tenen un perfil definit. De fet, afirmava que “l’únic factor de risc és ser dona”. El mateix passaria en l’agressor, que no té un perfil determinat.
L’origen de la violència de gènere és el sistema patrialcal i la desigualtat entre gèneres que comporta, veient-se l’home com a puntal de la família, l’empresa o el govern. En aquest sistema, la dona és sotmesa. La diferència és la desigualtat, tot i que aparentment i davant la llei tinguem els mateixos drets i deures.
També parlava Maria Candela del fet que “tota violència està basada en els micromasclismes quotidians exercits des del poder”. Luis Bonino és el creador del terme i els classifica en quatre: els utilitaris, aquells que es donen en l’àmbit domèstic i que s’aprofiten del rol femení. Els coercitius, que serveixen per a retenir poder utilitzant la força psicològica o moral masculina on trobem els encoberts, és a dir els que no reconeixen el valor de la dona. També hi ha els de crisi, aquells en els que es qüestiona l’autonomia femenina. Per últim trobaríem els micromasclismes de control, en els que l’home no para de mirar el mòbil de la dona, de criticar la roba que es posa, etc. Asseverava Candela que “en el moment que ens carreguem eixos micromasclismes, en el moment en el que els identifiquem, els donem nom, i els canviem, aleshores és quan començarem a canviar eixa lacra social”.
Les eines per a previndre tot l’anterior i, consecutivament per a eliminar-ho, tenen com a base que “la violència de gènere sols acabarà amb la consecució de la igualtat” a través de “la responsabilització dels agents polítics, administratius o judicials, entre d’altres; amb la sensibilització de tota la ciutadania; amb la formació de professionals; amb la dotació dels recursos necessaris i amb la coeducació en el procés de socialització”.