És clau crear espais segurs per a aconseguir eradicar la violència

I això s’ha de fer des dels 0 anys, unint la part emocional i la instrumental perquè, les coses puntuals servixen per a poc sinó van acompanyades d’una impregnació en tot el centre educatiu, és el que assegurava l’experta en el model de prevenció socialitzadora, Lídia Puigvert, durant la segona sessió de les I Jornades Socioeducatives de Pego. També apuntava Puigvert que en la base del 90% dels conflictes està la violència de gènere i la socialització afectivo-sexual dels xics i les xiques, aportant com a dada important que el primer aprenentatge amorós és el que més incidix en les següents relacions. Apuntava que, una de les claus és canviar del llenguatge de l’ètica al llenguatge del desig per dotar d’atractiu a models de persones que són positius per a l’alumnat però que, actualment, no tenen rellevància.

Divendres de vesprada la segona sessió de les I Jornades socioeducatives de Pego ‘Violència 0 des dels 0 anys’ va dedicar, en primer lloc, a exposar les ‘Aportacions científiques internacionals per a l’eradicació de la violència’, una conferència que va córrer a càrrec de Lídia Pugivert, qui va ser presentada per la directora del Ceip Ambra, Irene Escrivà. Lídia Puigvert és professora de la Universitat de Barcelona. Internacionalment reconeguda feminista pel seu desenvolupar el concepte de Feminisme Dialògic. Recentment va estat guardonada amb un any de projecte d’investigació Marie S. Curie a l’Institut de la Universitat de Cambridge de Criminologia (2015-2016). Puigvert ha estat la investigadora principal de moltes investigacions amb impacte social en el gènere, autora de diferents publicacions amb impacte científic a nivell internacional i reconeguda per la seua participació en la superació de la violència de gènere a les universitats, per tant, una veu més que autoritzada sobre la matèria. A més, forma part del CREA (Community of Research on Excellence for All).

Les seues aportacions van ser moltes i és difícil resumir tot el que va exposar ací. No obstant, us aproparem algunes de les qüestions que considerem que van ser importants per a tot el que es va dir abans i després d’ella. Posava l’accent en el fet que, el que es plantejava en les jornades de Pego és el que s’està debatent en l’àmbit internacional des de ja fa uns anys a esta part. Així mateix, va deixar clar que tot este camí s’ha de recórrer basant-se en evidències científiques perquè «si no hi ha evidències, no hi ha resultats».

Plantejava Lídia Puigvert que «treballar l’assetjament sexual, la violència de gènere, és una línia important perquè és conegut, és sabut. que si aconseguim identificar que ocorre en estos àmbits, tractant-los des de l’inici anem a evitar que en el futur es produïsquen situacions que ja no sabem com parar» i perquè serà aleshores quan se sabrà com actuar abans que s’arribe a un extrem de paràlisi. I és que, contextualitzava, s’està parlant de «xiquets i de xiquetes amb trajectòries de vida» i per tant, s’ha de tenir clar que, «allò que fem a l’aula els va a afectar per a sempre». De fet, explicava que les investigacions conclouen que «tot allò que fem, les accions que realitzem en les nostres aules, impacten directament en les vides dels nostres xics i xiques».

Lídia Puigvert enumerava algunes reflexions que es fan al sí de les investigacions científiques per millorar la situació als centres educatius com, per exemple, com s’ha d’actuar per a «evitar arribar massa tard [al conflicte]», com «previndre» això. I arrel d’això, «si passara alguna cosa, què faria?» o «com evitaria el que m’estan contant? Quines accions emprendria?» o «els xiquets i les xiquetes es troben segurs i segures quan van als centres? Volen anar? Aprenen?», «Fan bons amics i bones amigues? Agafen confiança i seguretat?», «Quina és la formació que donem? Millora les relacions afectivo-sexuals i les seues interaccions o les està empitjorant?». I, davant d’això «què fem?», preguntava Puigvert i explicava que «el que fem» és el que es debat de manera conjunta per a resoldre els plantejaments que es realitzen en l’àmbit internacional.

Tot això amb la clara finalitat d’evitar que quan es produïxen situacions d’assetjament es denuncien i no passe el que actualment s’està donant que és que «els xics i les xiques no dieu el que els està passant perquè no confien en les persones adultes» i el més greu és que «no només no confien sinó que [perceben que,] si ho contaren ho empitjorarien». Per tant, davant açò s’ha de començar a treballar de manera diferent per a ser un recolzament, una ajuda, defensava l’experta. Això per un costat, per un altre, hi ha altres estudis que han demostrat que «el professorat som de les persones que més temps passem amb els xics i les xiques, però també de les persones que menys ens adonem de les coses i de les que menys denunciem». Afortunadament, però, assenyalava la professora Lídia Puigvert, «açò està canviant».

Per donar-li la volta a la situació, defensava Puigvert que «la societat es canvia a base de persones valentes que s’atrevixen a qüestionar allò que s’imposa sense demostrar perquè» i això és el que també es fa ara quan es treballa amb l’assetjament sexual i la violència de gènere en els centres. Este canvi es planteja a partir de la dotació d’atractiu a la socialització preventiva, de com es dota d’atractiu a la idea de dialogar i de decidir de forma igualitària, com es dóna atractiu a la mateixa idea d’igualtat i «això es fa bàsicament proporcionant exemples on estos valors van units, precisament, a eixa passió i a eixe atractiu».

És important la creació d’estos models positius per a la vida dels xics i les xiques perquè, les investigacions han desvelat que la violència de gènere no es produïx, majoritàriament, com es pensava per la dependència econòmica de les dones als homes i bàsicament en un entorn de parella. Una situació que es creia que, quan es donaren contextos d’independència de la dona s’acabaria, però que les dades mostren que no s’ha acabat, sinó que la violència de gènere està augmentant entre el jovent. El que significa que alguna cosa no està funcionat. El que fa que les investigacions busquen què és el que passa. I el resultat és sorprenent, apuntava Lídia Puigvert, perquè no són els mitjans de comunicació, sinó que segons les investigacions «la possibilitat de ser víctimes de violència de gènere durant la joventut ha de veure amb unes relacions de violència durant l’adolescència per damunt dels maltractament durant la infantesa. I ens diuen les investigacions: és el primer aprenentatge amorós el que més incidix en les següents relacions».

Algunes de les propostes que arriben des de les evidències científiques per a evitar la reproducció dels conflictes a les aules passen per:

– «Ensenyar als xiquets i les xiquetes a decidir i a escollir i això passa per no crear-los confusió sobre quan decidixen i quan decidim nosaltres».

– S’han de treballar els sentiments perquè està demostrat que «el que genera menys conflictes i el que ajuda a previndre la violència de gènere, el que genera violència 0 des dels 0 anys, és treballar els sentiments».

– I en eixa línia, treballar «l’escollir quins amics i amigues volem», «ensenyar com crear amistats veritables».

Així mateix, el que s’hauria de caminar és cap a la creació d’escoles segures i per tant la clau és «violència 0 des del 0 anys, és a dir, crear espais segur, recolzament entre totes i tots i participació de totes les persones que estan ahí». A més, s’hauria d’unir la part més instrumental amb la part més emocional i és que «si en la classe aprenc tinc una probabilitat més baixa de crear conflictes perquè tinc la ment ocupada en temes vinculats a l’aprenentatge i, a més en eixe aprenentatge s’estan generant pràctiques que provoquen respecte amb els companys i companyes de l’aula i qui ve a ajudar-me».

Una altra idea que també apareix en les investigacions és que «no s’ha de trivialitzar perquè sinó genera multiplicar o triplicar els problemes». Així mateix, «no s’han de normalitzar les violències» i «tenir un rebuig total a les actituds violentes i no a les persones en si mateixes». Per sobre de tot, s’ha de promoure la solidaritat i el suport cap a les víctimes amb la participació de tota la comunitat, el que es coneix com a bystander intervention.