“Quan pinte he de sentir alguna cosa”: Tere Ferrando Pérez

Per a la protagonista de l’última publicació de la col·lecció Raigs de Llum que promou l’Arxiu municipal de Pego, “pintar per pintar no té sentit”. La col·lecció té com a objectiu posar en valor les pintores i pintors del poble.
_____________

El divendres 19 de juny va tindre lloc a la sala d’actes de la Casa de la Cultura la presentació de la tercera publicació de la col·lecció Raigs de Llum, una sèrie dedicada a les pintores i pintors de Pego. Esta última està dedicada a Tere Ferrando Pérez “una pintora que plasma sobre el llenç i altres suports els costums i la vida quotidiana del nostre poble”, expliquen des de l’Arxiu Municipal.

Amb la sala plena, la regidora de Patrimoni, Laura Castellà, va recordar que la col·lecció Raigs de Llum va nàixer per a “posar en valor els artistes pegolins” i per a fer-ho calia que “quedara per escrit part de la seua obra”, com la major part del patrimoni documental que custodia l’Arxiu municipal. Agraïa la regidora “la implicació de Joan Miquel Almela, l’arxiver municipal” perquè la col·lecció siga una realitat.

L’obra de Tere Ferrando Pérez la va conèixer més àmpliament Laura Castellà arran de les cites d’Art i Café que s’impulsaren fa uns anys enrere des de la regidoria de Cultura que ella dirigia en aquell moment, “cites per a posar en valor les dones artistes i visibilitzar-les”, recordava. Li agraïa a la pintora la seua “constància i perseverança perquè així les dones continuem tenint referents on mirar-nos per saber que tot es pot aconseguir amb voluntat i constància”.

“Primer l’amor i després la tècnica”, unes paraules pronunciades pel Papa Lleó XIV durant el comiat de Barcelona. Unes paraules que Ferran Ferrando va parafrasejar per a definir la manera de pintar de la seua cosina, Tere Ferrando. La seua va ser una intervenció breu, però en la qual va tindre el temps suficient per desvelar que ell va ser “el primer sorprès el dia que vaig vore la seua exposició”. Es va sorprendre del seu bon fer pictòric perquè era desconeixedor de la dedicació de Tere Ferrando.

Com “un dia molt especial” va viure la pintora la presentació de la publicació del llibre Tere Ferrando Pérez. Plasmant els bons records. Confessa que li dona “molta glòria” i per això agraïa que des de l’Arxiu i l’Ajuntament de Pego s’hagués promogut la iniciativa. D’ella mateixa explica que “era una xiqueta que li agradava molt dibuixar. De fet, els Reis em vam portar una pissarra i la tenia allí a casa penjada. Sempre estava dibuixant”.

Tant li agradava dibuixar que a l’escola feien intercanvi, “les meues companyes em feien els problemes de matemàtiques i jo els feia els dibuixos”. I això és així perquè “de totes les assignatures, en dibuix i en manualitats, sempre he tret bones notes”. Poc després, conta que sa mare li va comprar una màquina de brodar i amb ella brodava aixovars.

“M’haguera agradat estudiar Belles Arts”, confessa Tere Ferrando Pérez. Un desig que no va poder complir perquè “a ma casa no podien” permetre-s’ho. Per això, conscient de les seues possibilitats, es va conformar “dibuixant, pintant i brodant”.

Tere explica que va començar a treballar en una tenda de mobles i allí es quedava hipnotitzada mirant els quadres que tenien exposats en les parets de la botiga. L’encisava observar “de quina forma tenien les pinzellades pintades”. La seua fascinació la va portar a copiar-ne un. “Va ser el meu primer quadre”, manifesta emocionada. Un quadre pintat el 1970, a l’oli, que encara conserva.

Dos anys després d’eixe primer treball pictòric, el 1972 Tere Ferrando va participar, també per primera vegada, en una exposició col·lectiva, a l’aula de Cultura de Pego. Eixa va ser la primera de moltes més exhibicions individuals i col·lectives.

Inquieta artísticament, Tere Ferrando prova amb la ceràmica. S’introduïx assistint a un curs a València de pintura i ceràmica. Per a aprofundir en la matèria es va comprar “un forn per a poder coure la ceràmica i el fang”.

Per a Tere Ferrando el suport on pintar no ha sigut mai un problema. De fet, li agrada pintar sobre cristall. Per això, junt amb la seua filla, va fer un curs a València sobre “vidrieres emplomades”. L’aquarel·la se suma a les tècniques que Tere té gust de gastar, una pintura que definix com a “molt agraïda”.

La restauració és una altra de les modalitats que agraden a Tere Ferrando. Com a exemples, d’eixe treball, els treballs perquè restaura “Sant Blai i les seues andes” o “la mare de Déu del Rosari de l’Atzúbia”. Actualment, continuen porta-li peces per a restaurar i, assegura que “jo no pare”. De fet, des de 2004 dona classes de pintura i ceràmica al Centre d’Envelliment Actiu de Pego.

“La meua gran passió és pintar” i per això continua fent-ho a casa. Ho fa en la ment posada en les pròximes exposicions. Una col·lectiva que s’inaugurarà al gener de 2027. També prepara una altra individual, però eixa encara no té data. Com ella mateixa diu, “la qüestió és no parar”. I no parar fent el que l’apassiona perquè per a Tere Ferrando Pérez la pintura significa que “dins del quadre s’amaga alguna cosa que et rosega, que et toca el coret”. Afegix que pintar per a ella no és “fer simplement fer dos ratlles i dos coses que ni fu ni fa. Per a mi fer un quadre és sentir alguna cosa dins de tu”.