Las bombas no tienen amigos, de Rafael Campillo, rememora la seua vida fins els 17 anys

Arranca a L’Artiga, en plena serra de Teruel, on son pare va ser destinat com a mestre. Per a reescriure eixa època de misèria, terrible, Rafael es va traslladar, durant una setmana allí i va poder contrastar com es manté aquell poblet. L’autor de Las bombas no tienen amigos, Rafael Campillo va viure, durant un any a Pego, tot i que el visitava de tant en tant per veure sa mare i la seua germana, que residien ací.
Divendres passat es va presentar a Pego el llibre de Rafael Campillo, Las bombas no tienen amigos. Este era definit per Fernando Patón, també escriptor, encarregat de corregir l’obra i presentar el llibre a Pego com a «meitat biogràfic, meitat poètic, meitat històric». Així mateix avisava que és un llibre un tant complex pel que fa a l’estructura «perquè no és una narrativa lineal, és una sèrie d’imatges escampades que, a l’anar ajuntant-les munten una història, els seus 17 anys de vida».




Estos primers 17 anys de vida de Rafael Campillo es desenvolupen, principalment, a L’Artiga, una aldea de la serra de Teruel, on son pare va ser destinat com a mestre. Fernando Patón explica que, la narració, transmet «una realitat dura després de la guerra, amb fam, en la que la gent tapava la por amb històries». I d’això està replet Las bombas no tienen amigos, d’històries de personatges que van anar passant per davant del xiquet Rafael Campillo.




Rafael és un home enèrgic, amb esperit jove que, tot i tenir 80 no els aparenta perquè és jovial, xerrador, perquè transmet a la gent que el coneix i, a la que no el coneix, una vitalitat i unes ganes de contar inacabables. I és que Las bombas no tienen amigos és el seu primer llibre, però Rafael porta molts anys escrivint: articles, relats curts, una espècie de diari… I és ara, als 80 anys quan, per insistència de les seues amistats, s’ha posat, en certa manera, a ordenar tots eixos textos dispersos per a reconstruir i recuperar de la memòria el que ha estat la seua vida.




Las bombas no tienen amigos és la primera part i arriba fins els 17 anys. Campillo, per a rememorar els seus primers anys de vida i comprovar que el que hi anava a publicar no eren invencions seues es va traslladar fins a L’Artiga.




Declarava que van ser «temps molt difícils» els que van viure a L’Artiga. Explicava que «els maquis estaven a un tir de pedra». A ells se sumaven els guàrdies civils de l’època i la contrapartida, els guàrdies civils vestits de maquis, tot això va crear, el que ja et pots imaginar». Tot això en un espai molt, molt reduït. Allí va viure Rafael Campillo fins els 13 anys, quan el seu pare va ser destinat a Oliva. On va aprendre a parlar valencià.

En faltar son pare la família es va traslladar a Pego, on Rafael va viure més d’un any. Després es va desplaçar a Alacant i, de tant en tant venia a visitar sa mare i la germana, fins que tota la família es va mudar a la capital provincial. Per tant és molt possible que hi apareguen escenes viscudes a Pego en , de Rafael Campillo.
859 Visites

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Obligatori *

Hola!!