‘La cadira de l’artista indòmit’ es presenta hui a Pego
Una novel·la de la periodista i escriptora Ester Vizcarra que narra amb detall les passions, amistats i traïcions que envolten Manuel Solbes Arjona. Ho fa basant-se en la vida real d’este singular artista que va haver deixar Alcoi, als anys 60, per a volar artísticament. Ester Vizcarra estarà acompanyada, a les 19:00h., a la biblioteca pública municipal per l’escriptora Elvira Cambrils i el regidor de Cultura, Josep Mengual.
_______________
La biblioteca ‘Carmen Alemany Bay’ esta vesprada serà testimoni de la presentació de la novel·la ‘La cadira de l’artista indòmit’ de la periodista i escriptora Ester Vizcarra. Una obra que, tot i tindre un personatge de carn i ossos, real com a protagonista no deixa de ser això, una novel·la, com ella mateixa confirma.
Ester Vizcarra en ‘La cadira de l’artista indòmit‘ (Edicions del Bullent) narra amb detall les passions, amistats i traïcions que envolten Manuel Solbes Arjona, basant-se en la vida real d’este singular artista que va haver deixar el seu Alcoi natal, als anys 60, per a volar artísticament. Passarà per Madrid, Barcelona, València i Las Palmas. Però també per Venècia i Nova York. L’autora explora si Manuel serà capaç de viure del seu art o haurà de tornar a casa carregat amb la seua frustració i el seu esperit indòmit.
L’escriptora, amb esta història ha volgut retratar “la contracultura dels anys 60 i 70”, un moment històric complicat en el qual molts joves “van voler trencar amb les convencions i els camins establerts”, apunta Vizcarra. Recorda que “la contracultura és un moviment social que pretén crear una manera nova d’organitzar-se i de viure en el món”.
I és en eixe moment quan apareixen personatges com el de ‘La cadira de l’artista indòmit” que són “artistes que volen trencar amb tot en el món de l’art, passant per damunt de tots els academicismes i pretenent que l’art fora una manera més de buscar nous camins”, explica Ester Vizcarra.
La tria de l’artista és clara, Manuel Solbes Arjona s’acoblava perfectament a allò que volia explicar l’autora sobre la contracultura. És un home que va viure i exercir la seua professió a contracorrent. Ell “és un pintor abstracte que des que era molt jove es va encabotar que volia pintar abstracte i no figuratiu i va continuar fent-ho tota la seua vida”, tot i que la gent li recomanava que es passa al figuratiu “perquè tindria més èxit”. No va cedir. I és això el que atrau Vizcarra, “la resolució i el coratge amb que este home manté l’esperit artístic que l’impulsa“.
En ple franquisme, les inquietuds de Manuel Solbes Arjona no es poden calmar i per això, decidix emprendre el vol i explorar allò que es va en altres grans ciutats, perquè a Alcoi se li queda menut. Cadascuna de les sis ciutats on va viure l’atrauen perquè “és on es cuina la modernitat en l’art, sobretot a Nova York, que és on naixen les noves avantguardes” i “eixe és el sentit del seu pelegrinatge”, apunta l’autora.
De Manuel Solbes Arjona també li atrau que és un “personatge modest” perquè és de les que pensa “que cada persona té una història”. Però la novel·la ‘La cadira de l’artista indòmit’ explora molts més conceptes que són de total actualitat i pertinents en un món convuls com el que actualment habitem.
Resumix Ester Vizcarra que ‘La cadira de l’artista indòmit’ va de “la cerca de la identitat i la llibertat de pensament, de les ànsies d’independència, de la soledat, de l’ésser singular en la seua percepció del món, del conflicte generacional, del concepte de l’èxit que, ens hauríem de preguntar a voltes que és en realitat l’èxit. I sobretot, de la lluita constant entre l’impuls artístic i la necessitat de guanyar-se la vida“.