El pegolí José Cambrils reflexiona sobre per què la platja de Pego no és de Pego
Una zona que, tot i que administrativament pertany a Oliva i Dénia, l’autor considera que “tot i el temps que passe sense dubte la Platja de Pego seguirà formant part de la nostra vida, dels nostres sentiments i de la nostra història i de la Vall, [perquè] seguix sent lloc preferent i exclusiu per a la ciutadania de Pego i l’Atzúbia, on tenen les seues propietats i mantenen encara les hortes”. En el llibre ‘La Platja de Pego. El Gibraltar de la Marina’ José Cambrils analitza “des d’una perspectiva molt lliure i personal”, l’evolució històrica que ha provocat esta “usurpació” .
__________________
Des de fa un temps ençà ja no es troba a la xarxa de pluviòmetres de l’associació valenciana de meteorologia, AVAMET, l’estació que informava sobre la Platja de Pego i n’ha aparegut una que és Pego Sant Jaume. Una denominació, la de Platja de Pego, que continua ben vigent, tot i que Pego no tinga oficialment terme a la platja i, per això, els habitants del poble estiuegen al terme d’Oliva o al de Dénia. De tot això, en parla el llibre publicat el 2024 per José Cambrils Sendra, ‘La platja de Pego. El Gibraltar de la Marina’.
Es tracta de la setena obra d’este pegolí que, des que es va jubilar no ha deixat de mirar el terme i els temes que l’inquieten des d’una perspectiva crítica i, sobretot, des d’una mirada reivindicativa partint del poble on viu. En esta ocasió, José Cambrils reflexiona sobre una zona que no és de Pego, però que es denomina com si ho fora. El text que té com a objectiu “donar a conèixer a les noves generacions tot allò que de menuts hem viscut, vist i ens han contat els nostres avis sobre la història del nostre poble”.
De fet, Cambrils acota amb precisió la zona de conflicte “des de sempre les velles i noves generacions de Pego hem considerat que la franja marítima des de la Séquia del Vedat (Bassetes d’Oliva) fins al Molinell (Deveses de Dénia), zona més coneguda com la Platja de Pego, està dins la Vall de Pego compartint la mateixa conca hidrogràfica i geològica ja que així ho manifesten la ciència i la nostra pròpia història”, conclou.
En este sentit, durant l’entrevista que li van fer al programa d’esta casa ‘Pego, París i Londres’, l’autor va afirmar que “de la Séquia del Vedat cap a Oliva tot és terra roja i, de la Séquia del Vedat fins al Molinell és d’arena” i explica que “els d’Oliva […] mai se n’han volgut saber res” d’eixa zona. Per a reforçar esta idea recorda que allí “es va fer el càmping San Fernando, de Pego, la pista del Rio Mar, de Pego, tots els bars de Pego fins al Charlie. Pràcticament el 90% d’empresaris eren de Pego, el que demostra que ahí Oliva no volia saber res”. Tot i que ara la situació és diferent perquè sí que hi ha empresaris que no són del poble que tenen interessos, el que fa més difícil la reversió de la situació, a l’entendre de José Cambrils.
Assegura Cambrils que el llibre “no és reivindicatiu encara que se li pareix, no és històric encara que conta la nostra història, no és d’investigació encara que analitza el nostre passat”. No és tot això, sinó que és, assegura, “un llibre que des d’una perspectiva molt lliure i personal, parla sobre els escrits i publicacions fetes al llarg dels anys pels nostres autors, historiadors i estudiosos”.
Durant més de 200 pàgines José Cambrils aporta informació mitjançant “la recopilació de documentació provinent de diverses fonts i arxius”, a més d’articles que parlen sobre la problemàtica. Així mateix, inclou fotografies i mapes que ajuden a situar-se al lector i la lectora en la matèria tractada. Tot per a ajudar a “comprendre millor les diverses etapes que va viure la nostra Vila sabent la importància que estos temes tenen tant per als historiadors i aficionats com per a la societat en el seu conjunt”.
Entre d’altres, partix que “el mar arribava abans fins a vora les Sorts, aleshores, entre les terres que baixaven de Pego cap avall i les que el mar treia cap a fora, es va constituir la restinga i es va separar la mar de la terra d’arròs”. Aporta, però que eixa terra “havia de desaiguar per algun lloc”, ho feia “de manera natural pel riu Molinell” i “el riu de Bullent, quan arribava a la parada de Sant Pere, se n’anava a buscar el de Racons. Ahí hi havia la Séquia del Vedat (que diuen els d’Oliva), que desaiguava al mar”, junt amb altres séquies que també desembocaven al mar. Però allí, apunta Cambrils que “no hi havia res de res, només cabres i pescadors”.
L’evolució històrica, però, sí que acaba donant una utilitat a les terres de marjal, de les que se n’ha parlat molt i de les que s’ha publicat més d’un llibre. Per això, exposa el pegolí en la presentació de la seua última publicació que “de la història de la nostra Vila i Baronia hi ha molt escrit però de la platja de Pego poc publicat” i continua dient que “molts sabem i entenem les causes i circumstàncies que es donaren en el seu dia cedint la platja al duc de Gandia, però no entenem a dia de hui el perquè seguix estant segregada la platja de Pego al terme d’Oliva sent i formant part de l’entorn natural de la Vall de Pego”.
Durant l’entrevista a ‘Pego, París i Londres’ destaca com a data important per a entendre la derivada de la titularitat de la platja de Pego el 1800. Alhora, assenyala el poder que tenia el senyor Torres Sala, “un dels que més cotitzava a la província d’Alacant”, i que comptava en el seu haver “la propietat de mitja Benissa”. Per tant, continua, “li convenia que Pego estigués en la part d’Alacant” i per això “segreguen el Partit Judicial de Pego […] agregant els pobles d’Oliva, Potries, la Font d’En Carrós, Vilallonga i Rafelcofer al Partit Judicial de Gandia, a la província de València”. Com a conseqüència, “disminuïx la població i perd força”.
Quan es produïx esta rectificació dels límits provincials, però, no es tenen en compte els límits geogràfics que haurien d’haver tallat “a la recta de Mostalla, agarrant la Séquia del Vedat fins al mar”, sinó que “se n’entren ací” i d’ahí el subtítol del llibre ‘El Gibraltar de la Marina’, explica l’autor. José Cambrils denuncia la inacció de Pego i dels jutges de l’época. Considera que haurien d’haver determinat una fita de terme que “tallara en línia recta, Mostalla avall, port de les Aigües i, eixa part d’ací nostra. Però no es va fer. Per què?”, es pregunta retòricament Cambrils, qui a hores d’ara encara no té la resposta.