Rosa Sastre Alemany se sent “feliç” davant la publicació del llibre sobre la seua trajectòria pictòrica

Són més de 60 anys els que ha dedicat la pegolina a la pintura. Durant eixa extensa trajectòria hi ha passat per diferents etapes marcades, principalment, per les ciutats que en les que ha viscut: Chiclana, Madrid, Benialí i Pego. La pegolina, amb 89 anys i un esperit inquiet i actiu, confessava a un auditori ple de gom a gom, que encara té projectes de futur. El llibre dedicat a Rosa Sastre és el primer de la nova col·lecció ‘Raigs de llum’ que edita l’Ajuntament de Pego i que dedicarà, en una primera etapa, a 8 pintors i pintores del municipi.
_________________

El passat 20 de juny es va presentar a la Casa de Cultura de Pego una nova col·lecció anomenada ‘Raigs de llum’ a través de la qual es publicaran les biografies de 8 pintores i pintors de Pego, en una primera etapa. Rosa Sastre Alemany inaugurava la sèrie, per la seua edat i per trajectòria. Ella estava feliç perquè un dels seus somnis esdevenia realitat.

El llibre conté sobretot una recopilació d’obra de l’artista pegolina pel seu desig exprés. Una obra que és extensa perquè Rosa Sastre Alemany ha creat durant més de 60 anys (i d’una manera informal continua en actiu).

Manifesta Rosa Sastre que estem davant un llibre que “no és gran perquè jo no volia que fora un llibre pesat, sinó amè, amb poca lectura, perquè la gent no es canse de llegir i sí de mirar els quadres, les fotos”. Un document imprès que anhelava perquè no té descendència i és una manera pràctica de no quedar en l’oblit.

Això ho deia Rosa Sastre en una sala d’actes plena de gom a gom per saber més detalls sobre el contingut de l’obra, però sobretot, per escoltar-la a ella i a la resta de persones que la van precedir en la paraula. Va ser el cas de la regidora d’Arxius, Laura Castellà que afirmava que “sempre hem sentit dir que cal deixar constància de tot per escrit”, perquè sinó la conseqüència és que “les paraules se les emporta el vent”. Amb eixa filosofia naix la nova col·lecció ‘Raigs de Llum‘ amb el primer número dedicat a Rosa Sastre Alemany. L’objectiu és clar, per a la Castellà, “que les generacions que vinguen tinguen l’oportunitat de conèixer als artistes que hem tingut al nostre poble perquè són els nostres veïns”.

“Rosa és una d’eixes dones que quan la vaig conèixer em va sorprendre. Em va deixar bocabadada el dia que em va convidar a conèixer sa casa”, compartia amb el públic Laura Castellà. Assegura que Rosa viu a “un museu“. Des que la coneix, Rosa Sastre s’ha convertit en una “dona que admire perquè és autodidacta” i també “perquè ha viscut en una època on el treball i el reconeixement de les dones era un poc més complicat“.

Laura Escrivà, encarregada de narrar els detalls biogràfics de Rosa Sastre, ressalta la seua creativitat així com la seua “energia i força”. Subratlla també “la gana d’aprendre” que li permet, als 89 anys estar a les xarxes socials i enfrontar-se també amb la informàtica. Per això la definix Escrivà com una “gran” dona i un “gran exemple”.

Coincidia Laura Escrivà amb la regidora d’Arxius amb la sensació que va tindre quan va entrar per primera vegada a casa de la pintora: “em vaig sentir com en un museu”, alhora que “captivada per uns frescos que mostren branques, fulles i flors d’una bellesa increïble“.

“Ta casa, com els teus quadres, són un espai on es respira autenticitat, un reflex viu de la teua essència acollidora, inspiradora i plena de sentiments”, manifesta Laura Escrivà, qui donava les gràcies a Rosa Sastre perquè a través de la seua obra transmetia “emocions“. De fet, afirma que els quadres de la pegolina “parlen sense parlar“. Escrivà també li donava l’enhorabona a Rosa Sastre perquè “per fi has aconseguit un dels teus desitjos” i que no és un altre que “publicar un llibre a casa teua, al teu poble. Un llibre farcit de records, de vivesa i de moltes emocions“.

Un desig pel qual fa anys que lluitava la pintora i part de la seua família. La notícia de l’edició del llibre per part de l’Ajuntament de Pego va fer que sentira “una alegria impressionant perquè és l’únic i el que més esperava”, indicava José Tarín, cosí de Rosa Sastre i també autor del pròleg del llibre. Un text que conté “les vivències que he tingut amb ella, durant tota la vida”, apuntava Tarín. Alhora que ressalta eixe vessant autodidacta que no l’ha travada per a aprofundir en tècniques diverses i múltiples estils.

En el pròleg José Tarín distingix 4 etapes pictòriques en la llarga trajectòria de Rosa Sastre: Una primera d’aprenentatge, quan es desplaça a Chiclana amb la família. Allí “comença a treballar en pintura” amb l’elaboració, principalment, de cartells. La segona fase és de confirmació i es produïx a Madrid entre el 1965 i el 1979. Durant eixe període és contractada com a dissenyadora de fulards de seda a mitja jornada, el que li permet dedicar les vesprades a pintar al seu estudi.

La tercera etapa és la de plenitud i es desenvolupa a Benialí, el poble de sa mare, entre el 1979 i el 1998. Segons José Tarín, “el canvi de vida es reflectix en la seua pintura, és feliç, ix al camp i pinta el llit sec del barranc de Gallinera, la pedra erosionada i polida per l’aigua torrencial, la perspectiva de les muntanyes de al Vall com a marc del barranc”. També plasma aleshores detalls urbans de Benialí com “balcons i portes, parets encalades, sol, ombres, plantes i flors”.

El quart i últim període és el de la maduresa artística, situat a Pego, on va nàixer i d’on era natural son pare. Un període que s’estendria des del 1998 fins a l’actualitat. Perquè Rosa Sastre, com dèiem abans, continua en actiu. Apunta José Tarín que”d’esta època queden exponents molt interessants: retrats per encàrrec, quasi sempre a l’oli, de models coneguts”. Però també plasma una temàtica tan arrelada al poble com és tir i arrossegament, tot i que també es deixa portar per “les seues fantasies” on pinta “escenes morunes amb dones i homes amb vels, turbants, túniques, coixins, etc”.

Més de 60 anys de trajectòria donen per a molt i durant el seu discurs, Rosa Sastre va contar algunes anècdotes (poques perquè era conscient que si s’hagués estès, no hagués acabat en dies). Entre les curiositats que va explicar és que el llibre, en la pàgina 14, mostra una fotografia de la façana del molí arrosser de la Cooperativa Agrícola Arrossera de Pego amb el logotip de la mateixa. Un disseny de Rosa Sastre, per encàrrec del president de l’entitat, Carlos Ribera.

Explica la pintora pegolina que li va demanar que fera “una al·legoria de l’arròs” i ella sense pensar-ho, va “agafar un llapis i vaig fer una silueta d’un llaurador amb una garba d’arròs i amb barret”. Una obra que li va donar a Carlos Ribera i de la que ja no en va tindre notícies fins a molts anys després. Va ser en una tornada al poble quan va reconèixer aquell disseny pintat a la façana del molí i ho va viure com “si fora la capella Sixtina perquè ho havia fet jo”, comenta i assegura que “em vaig alegrar d’haver-ho fet jo”.

Sastre es va detindre en tres conceptes importants per a ella: l’art, la inspiració i la bohèmia. Per a exposar els primers conceptes la pintora fa al·lusió a la definició del diccionari de la llengua espanyola que escriu l’art com “una sèrie de de normes per a fer una cosa bé“. La inspiració la definix “com alguna cosa que ve de Déu” en el sentit, explica Sastre, que “és una cosa superior que et ve en un moment, sense patir […] t’ix sense adonar-te’n“.

En la ‘bohèmia’ es va recrear un poc més perquè per a ella és i ha sigut “fer el que et done la gana, a l’hora que et dona la gana” i això, asseverava, “només ho pot fer un pintor, un escultor, un poeta, un escriptor, perquè el que fitxa pel matí no ho pot fer”. Assegurava que ella, pintora, ha viscut dos vegades la bohèmia, una a Madrid i l’altra a València. Van ser dos períodes on el temps no entenia de rellotges ni de franges horàries, sinó que es deixa fluir la vida i les accions quotidianes esdevenen extraordinàries sense la cotilla temporal. Confirma Rosa Sastre que a ella li “agrada no tindre horari”.

Rosa Sastre agraïa especial a Joan Miquel Almela el treball realitzat. Assegurava que havia mostrat molt d’interès en el projecte i, sobretot, el resultat final era el que imaginava. Manifestava que “el que més m’agrada és que quan òbric el llibre, el primer que veig és a mi de menuda i després a mon pare i a ma mare de viatge de nuvis”.

Inicialment Rosa Sastre s’havia marcat la publicació del llibre sobre la seua vida i obra com a fita per tancar la seua trajectòria pictòrica. Però la seua inquietud és infinita i després del llibre han aparegut nous projectes, com el tresor que va fent gran pintant pedres de l’Almadrava, però actualment el seu focus està en “pintar angelets”. Però la pintora pegolina no s’atura ahí i afirma que “després el que vinga. No pararé”.

Així que podem dir que hi ha Rosa Sastre Alemany per a estona.