Les dones més pròximes inspiren les cartes guanyadores del concurs ‘Carta a la dona de la meua vida’

Maria Rovira Sendra i Anaïsabel Server Morera han estat les guardonades de la tercera edició d’esta iniciativa que convida a la joventut de Pego a fer “una reflexió sobre aquelles dones que són inspiradores”. Un exercici que permet posar de relleu “una xarxa de suport i d’inspiració”, assenyalen des de les regidories d’Igualtat i Joventut de l’Ajuntament de Pego. Els premis es van lliurar el passat 8 de març.
______________

El concurs ‘Carta a la dona de la meua vida‘ arriba enguany a la seua tercera edició, amb una participació semblant a les edicions anteriors, el que consolida el projecte. Una iniciativa que naix de les regidories d’Igualtat i Joventut i que té com a objectiu que la gent jove del poble reflexione, “mire dins de les seues pròpies vides per reconèixer totes aquelles dones que han sigut que han sigut un referent“, indica Paula Orihuel. Afegix que “a través d’estes cartes es dediquen unes paraules, un pensament o un desig per tot allò del que se senten agraïdes” i per tant, “es posa en valor el paper de moltes dones que, des del dia a dia, són fonamentals i base per a les nostres vides”, concloïa la regidora d’Igualtat i Joventut.

El concurs premia dos cartes, una per categoria: sènior i júnior. Enguany les guanyadores han estat Maria Rovira Sendra i Anaïsabel Server Morera, respectivament. Els premis es van entregar en el marc de la celebració institucional del 8M a la Plaça Maria Cambrils.

Maria Rovira Sendra va dedicar Resiliència a sa mare. Un text escrit des de molt a dins per a “la dona que m’ha donat la vida dues vegades: la primera, quan vaig nàixer; la segona, quan no me vas deixar marxar“. El suport de sa mare, confessa que “ha sigut fonamental per a la meua recuperació”, després de patir un accident que la va portar directament a l’UCI, on es debatia “entre la vida i la mor” i per tant, era aliena a tot allò que passa al seu voltant. Però sa mare cada dia la visitava a l’UCI i parlava a Maria “encara que no podia respondre”; l’acaronava, tot i que el cos de la filla “no reaccionava”.

Maria intuïx que sa mare quan era allà, a l’UCI, es quedava “mirant-me amb l’esperança que en qualsevol moment obriria els ulls, mentre les hores pesaven i els dies passaven lentament”. Passat el temps, curades les ferides, mare i filla comencen ara a poder parlar-hi perquè “ja no fa tant de mal”. I per això mateix, esta carta és un missatge de gràcies infinites cap a sa mare “per ser com eres” i “per estar”.

Maria Rovira Sendra no es va veure amb cor de llegir la carta que li ha dirigit amb tanta estima a sa mare, però sí que va traure la força per manifestar, davant el públic present, que li va “costar molt d’escriure això, però és una cosa que volia expressar”. . Puntualitza Maria que la carta està dirigida a sa mare “perquè com una mare no hi ha res”, però feia extensible l’agraïment en les cures i la recuperació a “totes les dones que han estat ahí perquè la meua evolució ha sigut molt bona. Però en part ha sigut per tot el suport i carinyo que he tingut. Això m’ha ajudat molt”. Nomenava la seua àvia, la seua germana, les ties, les amigues, psicòlogues i infermeres.

La guanyadora de la modalitat juvenil ha estat Anaïsabel Server Morera, alumna del col·legi Sant Antoni, qui ha escrit ‘Carta a la iaia’. Des de la primera línia deixa clar que “sempre t’he estimat molt” i acte seguit assevera que “encara que ja no estigues entre nosaltres, sempre tindràs un lloc al meu cor”.

Anaïsabel va ser l’encarregada de llegir el seu text. Tot i la lectura accelerada, coses dels nervis del moment, va deixar clar que era conscient que per a la seua iaia “sempre he sigut el teu tresor igual que tu has sigut el meu”. Ella va ser la primera dona de la família i això la va fer especial. Àvia i neta van passar moltes vesprada juntes “dinant arròs al forn, fent coques de dacsa juntes, anant al parc amb la teua gossa Lluna”. Records que per a Anaïsabel “sempre em pareixeran meravellosos”.

La malaltia de l’àvia, un càncer, va dilatar les visites a casa la iaia. Però no les va aturar, així que “les vesprades que [Anaïsabel] anava, disfrutava cada segon”. Fins que la vida va expirar. Aleshores, relata Anaïsabel, “quan vas faltar vaig aprendre una cosa molt valuosa. No tot el que és bo es queda per a sempre. Vaig sentir un dolor intens, un buit que mai havia imaginat que podria sentir a la meua curta edat”.

Tot i l’absència, la figura de la iaia continua present i per això, per a Anaïsabel ella serà “el meu exemple a seguir” i per això li diu que “vull que sàpies que sempre tindràs un lloc al meu cor” perquè “eres i sempre seràs la dona de la meua vida”.

Dos cartes que mostren com d’importants són les dones que ens rodegen i que enriquixen la quotidianitat, deixant records inesborrables i actituds de resistència a seguir.