“La polèmica ha acompanyat els més de setanta anys d’existència de la finca Oriol o del Rosario”, afirma Josep Bernabeu Mestre

Una finca que, assegura el doctor en Medicina i catedràtic d’Història de la Ciència, que va representar “el primer intent exitós de dessecació d’una part de la Marjal”. Ho va dir durant l’última conferència que va tindre lloc dins les IX Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer que es van desenvolupar a la Casa de Cultura de Pego dimecres i divendres passat.
______________

La finca Oriol o del Rosario, a la marjal de Pego-Oliva, va ser l’eix de reflexió de l’última conferència de les IX Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer que van tindre lloc divendres passat, 28 de novembre, a la Casa de Cultura de Pego. El doctor en Medicina i catedràtic d’Història de la Ciència, el pegolí Josep Bernabeu Mestre, va ser l’encarregat de cloure esta edició amb la conferència ‘La marjal de Pego en el punt de mira de l’oligarquia franquista’.

El plantejament exposat per Bernabeu Mestre arranca de l‘article publicat al llibre de Festes d’enguany titulat ‘La marjal i la memòria històrica: la cacicada franquista de la finca Oriol‘. Des d’aleshores ençà, reconeix el catedràtic d’Història de la Ciència que “han estat mesos de visitar molts arxius, d’entrevistar-me en moltes persones”, un treball de recerca que, reconeixia que encara no ha acabat.

L’estudi de cas exposat “exemplifica, de forma molt acurada, el que han representat les oligarquies al llarg de la història d’Espanya”, indica el pegolí. I va més enllà afirmant Bernabeu Mestre que el cas de la finca Oriol o del Rosario de la Marjal “és un exemple de com aquestes oligarquies han parasitat les arques públiques” i, a més, “van suposar acabar amb els drets d’altres persones en beneficis d’estes elits“.

El desencadenant del cas de la finca del Rosario és José Luis Oriol i Urigüen, fill d’un català i una basca, la família es veu forçada a emigrar a França perquè son pare és carlista. Esta circumstància li permet estudiar arquitectura a París i esdevindre un “reputat arquitecte”, “un referent de l’escola modernista parisenca”. És l’artífex del disseny original de l’actual rectorat i la facultat de Medicina i Odontologia de la Universitat de València a l’avinguda Blasco Ibáñez de la capital del Túria.

Oriol, però, en un moment donat decidix aparcar l’arquitectura i dedicar-se a la política, “però sobretot a través del sogre, un Urquijo” li permetrà enriquir-se arran del negoci de l’energia elèctrica. Així mateix, és coimpulsor de Talgo, el tren lleuger.

L’article del que partix la conferència impartida per Josep Bernabeu Mestre divendres a la nit, és fruit, podríem dir, de les casualitats. I és que repassant articles d’Antonio González Pomata, “reporter i tècnic de la Cambra Agrària Provincial d’Alacant”, per a una altra publicació que eixirà en breu, el doctor en Medicina, es troba un article publicat el 1954 en el setmanari Hermandad que es titula Alicante y sus problemas. Las marismas del Molinell. Una notícia que li crida l’atenció per la crítica del periodista.

En la publicació González Pomata “denuncia […] que una cinquantena de famílies s’han quedat sense la terra d’arròs que havien treballat amb molt d’esforç per fer-la productiva, perquè un decret del 1953 li atorga a José Luis Oriol i Urigüen la capacitat, la possibilitat, de dessecar el que es denominen les maresmes del Molinell, que teòricament, estan improductives, que són un focus de paludisme”. Una circumstància que González Pomata considera injust, també perquè allí era “on les famílies més pobres del poble criaven els bous que els permetia tindre un sobresou, una alimentació”, manifesta Bernabeu Mestre.

La finca Oriol està ubicada, fonamentalment, entre els termes de Dénia, El Verger i Oliva (a Pego entra molt poc). El 1953 afronta “un intent més de dessecació, transformació de la marjal”. I és un “intent més” perquè el primer va tindre lloc el 1877. En posterioritat, li’n van seguir d’altres. En la majoria d’ocasions, la raó que esgrimien per dessecar tota o, parts de les zones humides com la Marjal, residia “en nom de la salut pública, del progrés, d’una major productivitat agrícola“, explica Bernabeu Mestre.

Els reiterats intents de dessecació obrin la porta a la concentració en mans d’uns pocs d’estes zones perquè redacten legislacions que “permeten i promocionen” a aquelles persones “propietàries o no que posaren diners o, una part dels diners, perquè l’altra la posava l’Estat i tenien dret a excepcions fiscals que duraven anys, dessecaven eixes terres, quedaven propietaris de les terres i, allò més important, quedaven propietaris de l’aigua“.

José Luis Oriol i Urigüen intenta tres vegades dessecar la finca del Rosario, el 1930, el 1943 i l’última el 1953, la que té èxit. En esta darrera ocasió aconseguix que “el dictador signe el decret a proposta del ministre d’Obres Públiques, Fernando Suárez de Tangil, perquè se li concedisquen les 3.000 fanecades (276 hectàrees) amb la capacitat de poder expropiar als propietaris que pogueren tindre terres allí”.

L’èxit d’esta operació el vincula Bernabeu Mestre a la relació entre el ministre d’Obres Públiques, Fernando Suárez de Tangil i José Luis Oriol i Urigüen perquè “els dos havien format part del moviment polític conservador que va encapçalar Antonio Maura en les primeres dècades del segle XX i els dos van tenir un destacat protagonisme en la trama civil que va donar suport al cop d’estat del 18 de juliol de 1936”. Resumia el catedràtic d’Història de la Ciència que són “dos exemples paradigmàtics d’aquells rics de la guerra civil“.

En el cadastre de Dénia, en buscar sobre les propietats de la partida de Racons de Pego, al catedràtic d’Història de la Ciència, li apareix que el 1959 la finca registrada a nom d’Oriol té la majoria d’hectàrees dedicades a “canyissar”, una dada “important” per a Bernabeu Mestre perquè indica que eixes terres no s’estan dedicant al cultiu. Apunta el doctor en Història de la Ciència que sembla que “la pantalla que utilitza la família Oriol per a comprar terres, en eixes procés emparant-se en la Llei Cambó, és a través de l’empresa Explotaciones Forestales Agrícolas y Pecuarias Alavesas”. 

Fins al principis dels 60 la finca Oriol és fructífera perquè el cultiu de l’arròs produïx beneficis, però a partir del 1965 la cosa canvia i la producció entra en crisi. El 1970, declaren la marjal d’utilitat pública.


La finca Oriol o del Rosario canvia de mans i declaració de Parc Natural de la Marjal

En els anys 80 la finca del Rosario canvia de mans i passa a les Alfredo Gómez Torres, més conegut com el Pasiego. El 1994, durant l’última etapa del mandat de Joan Lerma al capdavant de la Generalitat, el Consell aprova la Llei d’Espais Naturals Protegits. Curiosament, però, “la finca del Rosario queda fora” de la zona de protecció. Esta circumstància provoca “tensions perquè tens una zona humida que ha sigut declarada parc natural i, al mateix temps, una altra, que forma part d’eixa zona humida, que no està dins del parc natural i que continua bombejant i, per tant, d’alguna forma està salinitzant els aqüífers“.

Va haver d’intervindre el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana per a concloure que “les 270 hectàrees de terreny” propietat del Pasiego, “reunien la condició de zona humida, que resultaven essencials per als sistema hídric de la marjal i que continuar amb el drenatge agreujaria la intrusió d’aigua marina i el risc de salinització”, escriu Bernabeu Mestre a l’article publicat al llibre de Festes de Pego de 2025. Resolt este extrem, apunta el doctor en Medicina, que les pressions sobre la marjal no s’han acabat i, per tant, “estem davant d’un futur ple d’interrogants” amb l’urbanisme com a major amenaça.

Fa una crida Josep Bernabeu Mestre a aquelles persones que tinguen coneixements del cas que relata, es pose en contacte amb ell, a través del correu josep.bernabeu@ua.es, atès que li agradaria tindre fonts orals directes per completar la informació. Durant el treball d’investigació, ha pogut constatar que hi ha “un silenci al voltant de la finca Oriol” i confia, amb la xerrada i l’article poder trencar-lo.