Rebuig a la violència cap a les dones

Dissabte de vesprada, la Plaça de l´Ajuntament va acollir la presència de gent, homes i dones, que volia mostrar, públicament, la seua repulsa per la violència que s´exerceix sobre moltes dones, arribant, fins i tot a matar-les. D´una banda, el grup de dones Cabal van fer lectura del seu manifest i de dues poesies representatives, d´altra el tripartit va col•laborar amb un manifest propi demanat trencar el silenci dels homes. Més dones mortes per violència domèstica o caldria nomenar-la terrorisme masclista? que l´any passat. Aquest cap de setmana hem d´afegir una més a la llista, tot i les múltiples repulses celebrades arreu de l´Estat Espanyol. Les morts no s´aturen. Els homes violents no es donen per assabentats. Contra aquesta brutalitat innombrable dissabte, dia Internacional contra la violència cap a les dones, Pego va posar el seu granet d´arena per a dir prou d´assassinats a dones innocents.

El grup de Dones Cabal va organitzar la ja clàssica concentració per a rebutjar la situació. Aquest any al voltant de la Plaça de l´Ajuntament. Acompanyades per la música de La Clandestina, la gent present a l´acte manifestava el seu dol públicament. Ciris encesos recordaven les víctimes que ja no podran defensar-se. Globus negres i morats també significaven el dolor per les dones assassinades.

Des de la Regidoria de la Dona es va llegir un particular manifest demanant als homes que trenquen el seu silenci i denuncien les agressions en veu alta. Anna Aparisi, va comptar en aquesta ocasió amb l´ajuda de l´alcalde, Carmelo Ortolà i del 2n tinent d´alcalde, Joan Carles Cambrils. Dos homes en llocs de poder que instaven a dir fort i clar prou de violència cap a les dones.

Per la seua banda, el grup de Dones Cabal va llegir dos poesies, a més d´un manifest propi per a donar exemple del drama que es viuen algunes dones que han estimat i, que potser, encara estimaven les seues parelles o exparelles sentimentals. La primera poesia venia de la mà de Miguel Hernández:

Elegía de dolor y muerte

Yo quiero ser llorando la hortelana
de la tierra que ocupais y estercolais
compañeras del alma tan temprano.

Alimentando lluvia, caracolas,
órgano es mi dolor sin instrumento
a las desalentadas amapolas
daré vuestro corazón por alimento.

Tanto dolor se agrupa en mi costado
que por doler, me duele hasta el aliento.

un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal os ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida.
Lloro mi desventura y sus conjuros
y siento más vuestras muertes que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntas
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.


El grup de Dones Cabal també demanava el càstig per a aquests delictes de terrorisme masclista a partir d´una poesia de Pablo Neruda:

Pido Castigo
Por las mujeres muertas, nuestras muertas.

Pido castigo
Para los que de sangre salpicaron la familia.

Pido Castigo
Para los verdugos que ejecutaron las muertes.

Pido castigo
Para los traidores que ascendieron sobre el crimen.

Pido castigo
Para quien dio la orden de agonía.

Pido castigo
No quiero que me den la mano empapada por la sangre de ellas.

Pido Castigo
No los quiero de embajadores,
tampoco en su casa tranquilos.

Los quiero ver aquí juzgados,
En esta plaza, en este sitio.

Quiero castigo para los culpables
Y que se cumplan los castigos




67 Visites

Deixa un comentari