Què són els productes financers tòxics?

Una qüestió que molta gent s’ha plantejat des de l’explosió de la problemàtica dels productes d’inversió d’alt risc en bancs i caixes de tot l’estat espanyol. Actualment un problema que, s’estima, afecta a més de 700.000 famílies i que suposa més de 25.600 milions d’euros.
Des de fa mesos que una de les preocupacions de molta gent, es calcula que de més de 700.000 famílies a tot l’estat Espanyol, és què passa amb alguns productes financers que van contractar amb les seues entitats financeres, siguen bancs o caixes, guiant-se pels consells dels treballadors d’aquestes caixes o bancs, consells de gent, suposadament, de confiança per al client.

Fa tan sols uns anys, l’oferta dels bancs es limitava a les hipoteques, els crèdits, els dipòsits i l’emissió de targetes. Conceptes com “swap”, estructurats o hipoteca amb sòl no figuraven en el vocabulari financer. Ara que s’han detectat estafes amb productes complexos i enganyosos, convé conèixer els inconvenients de cadascun d’ells per a estar sobre avís quan el banc pretenga vendre’ls. I és que “les entitats van comercialitzar aquests productes sobretot entre la gent més major”, adverteixen els experts.

La ‘Asociación de Usuarios de Bancos, Cajas y Seguros de España’ (ADICAE) calcula que les entitats financeres tenen retinguts més de 25.600 milions d’euros. El seu president, Manuel Pardos, parla d’una quantitat retinguda equivalent “al dèficit que el Govern de Rajoy voldria suprimir en aquests dos anys”. Per tant, la dimensió del problema creat amb la creació dels productes financers tòxics és més que important.

S’anomena producte financer tòxic o producte d’inversió d’alt risc a: les participacions preferents, el deute subordinat, les quotes participatives o els bonus bancaris o de caixes, entre altres productes. Davant la complexitat d’aquests productes, s’ha plantejat la qüestió sobre “si qui, a través d’entitats de crèdit o empreses de serveis d’inversió, ha subscrit, a causa del seu assessorament i consell, actius financers tòxics (valors, bons, etcètera) pot arribar a reclamar, i a qui, la compensació pels perjudicis experimentats”.

Tot apunta a que en l’ordenament jurídic espanyol hi ha mecanismes suficients perquè el particular que hi haja invertit en tals productes, teòricament “guiat” per la seua entitat de crèdit o agència d’inversió, puga exercir el seu dret a reclamar com a perjudicat.

La llei de Mercat de Valors, en l’article 13, imposa a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), entre altres obligacions, la de vetllar per la transparència dels mercats de valors i la protecció dels inversors.

Dita llei, en el seu article 79, a més, obliga específicament a les empreses de serveis d’inversió i a les entitats de crèdit, a comportar-se amb “diligència i transparència” en interès dels seus clients, i a desenvolupar una gestió “ordenada i prudent”, cuidant dels interessos dels seus clients “com si foren propis”.

Pedro Pablo Villasante, secretari general de la ‘Asociación Española de Banca’ coincideix a destacar que “l’inversor en aquestos productes ha de ser un inversor que conega el risc que assumeix i per tant ha d’haver una informació adequada i una col•locació adequada als clients”

Incideix sobre esta idea Santiago Satrústegui, membre de la ‘Asociación Europea de Asesores Financieros’, qui afirma que “els inversors han d’entendre molt bé en el que inverteixen i, normalment, quan hi ha una cosa que sona molt bé, convé donar una segona volta o buscar una segona opinió”.

Les entitats que ofereixen productes d’inversió complexos o amb risc de pèrdua de capital tenen l’obligació legal d’avaluar per mitjà d’un test l’experiència, els coneixements i el perfil de risc del client per a adequar el producte oferit a les seues necessitats i capacitats reals, és a dir, per a conèixer el seu perfil com inversor i no oferir-li productes que no entenga o no sàpiga ni puga gestionar. Un estalviador mitjà que sempre hi ha invertit en imposicions a termini fix, de caràcter conservador i sense coneixements financers, haurà de ser classificat sempre com a detallista.

Així les coses, els experts conclouen que, si s’acredita prou -el que sembla que en alguns casos no serà difícil- que les empreses o entitats que van aconsellar o van incitar a la nefasta inversió no van actuar amb la diligència exigible en un professional financer, o no van actuar prudentment, els serà exigible la pertinent responsabilitat pel perjudici ocasionat, ja que, es pot suposar que es donen els elements necessaris per a emmarcar una actuació culpable o negligent, un dany quantificable i una relació de causa-efecte entre ambdós.

Hui mateix coneixíem que un jutjat d’Alacant ha declarat nul el contracte de venda d’una emissió de bons convertibles “Valors Santander”, el global del qual va ascendir a 7.000 milions, i ha sentenciat que el Banc Santander ha de tornar al seu client allò que s’ha invertit, 45.000 euros, més els interessos, al que es restarà la rendibilitat que va obtindre. El magistrat considera que el banc no va informar degudament dels riscos d’este producte financer. El banc té 20 dies per a apel•lar.

Un altre exemple en este sentit és que el Síndic de Greuges i el Defensor del Poble han decidit obrir un expedient de queixa i investigació entorn de la contractació de quotes participatives, deute subordinat i accions preferents de la CAM, a instàncies de la Unió de Consumidors de la Comunitat Valenciana (UCCV-UCE), segons ha informat en un comunicat este col•lectiu. La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) ha confirmat que “està revisant els fets denunciats en l’escrit i que té actualment diversos expedients oberts”.

La UCCV-UCE ha recordat que en les reclamacions rebudes, els clients van firmar els contractes que els van facilitar en l’entitat bancària “convençuts que es tractava de productes exempts de risc, per tant, sense la informació bàsica necessària per a consentir vàlidament”. Per això, segons han subratllat les mateixes fonts, “la contractació es va basar en la confiança plena dipositada en la caixa d’estalvis que ara es desentén totalment d’estos clients-consumidors”.

Un dels productes que més mals de caps està donant són les participacions preferents que, sent un instrument semblant a les accions, no et dóna drets, i la seua rendibilitat oscil•la en funció dels beneficis de l’entitat emissora.

En realitat, les preferents no tenen data de venciment. Es tracta d’un producte d’estalvi de caràcter perpetu que ni es cancel•la ni s’amortitza, de manera que la recuperació de l’estalvi només es pot obtenir a través de la seva venda al mercat secundari i el seu valor real oscil•la en funció de la seva cotització en el moment de l’intercanvi. Així, si el banc o caixa té pèrdues anuals, pot no tornar-li el pagament dels cupons.

Però, per què no es poden recuperar ara eixos diners? Perquè per a “rescatar-los”, les participacions han de ser venudes a algú que les vullga comprar pel 100% del seu valor. Com el seu preu de negociació, poc objectiu, ha anat caient, les entitats financeres, emparant-se en unes suposades prohibicions del Banc d’Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, han paralitzat la tramitació d’ordres de venda en el mercat mitjà i poc líquid en què es negociava la renda fixa privada per a poder canviar-les per altres productes que els reporten més solvència i els siguen útils per a recapitalitzar-se.

Actualment, la majoria d’entitats financeres el que ofereixen per als productes tòxics són canvis per altres productes o accions. Acceptar un canvi per accions, bons convertibles en accions o deute subordinat, solucionaria els problemes de perpetuïtat (existiria venciment) i, en el cas de les accions, de liquiditat (ja que es podrien vendre), però mai les possibilitats de patir pèrdues del capital nominal ni el fet de continuar tenint productes no coberts per cap fons de garantia. Acceptar o no el canvi és una decisió personal que ha de basar-se sobretot en la necessitat més o menys immediata de guanyar liquiditat, o siga, de poder recuperar almenys part dels estalvis a curt termini.

En tot cas, acceptar el canvi no suposa no poder continuar reclamant, ja que el canvi no és vàlid si el contracte de compra del producte original (les preferents) és nul de ple dret i tal canvi comporta un escrit de no renuncia d’accions per part del consumidor. Es recomana, quan se signe, si no es té clar, que s’afegisca en el contracte “No conforme” per tal de deixar plasmat que no té clara l’opció que li dóna l’entitat financera.

D’altra banda, una altra cosa que els experts indiquen com a essencial, és que s’accepte el fet que l’inversor ha estat una persona enganyada. Una vegada reconegut aquest fet és important posar-se en contacte amb qualsevol associació creada per tal de defensar els interessos dels afectats i informar-se de tot el que ocorre al respecte. Algunes d’estes associacions són: ADICAE, Plataforma CAM o AIVCAM, Unió de Consumidors de la Comunitat Valenciana, etc.
28 Visites

Deixa un comentari