Llopis: «’Valencians sense ADN’ ha de formar part del corpus bíblic valencià»

Tomàs Llopis pronunciava esta afirmació durant la presentació del Premi Octubre d’Assaig 2015, obra de Ferran Garcia-Oliver. Valencians sense ADN analitza el relat de l’origen de la nació valenciana (si és que alguna vegada esta ha existit). Exposa que estos relats que s’inicien principalment a l’Edat Mitjana van modificant-se en els segles posteriors, però és a l’Edat Mitjana quan perdent la innocència i es carreguen d’intenció política.

«M’ho he passat molt bé, molt bé, molt bé llegint Valencians sense ADN» confessava Tomàs Llopis a l’inici de la seua presentació del Premi Octubre ‘Joan Fuster’ d’assaig 2015 escrit per Ferran Garcia-Oliver. Ho feia a la Casa de Cultura durant la primera activitat de les I Jornades Culturals d’Atzaïla que continuen este cap de setmana a Pego. Tomàs Llopis declarava que Valencians sense ADN, sense dubte, ha de formar «part del conjunt de llibres que formen allò que anomenaríem la Bíblia Valenciana, un conjunt indeterminat de llibres al capdavant dels quals està Nosaltres, els valencians i que són d’imprescindible lectura».

p1290207
Tomàs Llopis situava a la nombrosa audiència en situació explicant que «a l’Edat Mitjana la Bíblia era la veritat […] ara la cosa és diferent perquè la veritat s’ha de basar en l’experiència, en la constatació dels fets». Este llibre el que fa, per tant, és «acarar el problema amb la realitat, amb els fets, amb els documents» i «precisament en eixe conflicte entre veritat i especulació […] hi ha Valencians sense ADN». El conflicte que intenta dilucidar el llibre de Ferran Garcia-Oliver és «que som els valencians, d’on venim els valencians?».
p1290224

Tomàs Llopis recordava que estem davant un «assaig, estricte». Ressaltava que «Ferran inserix l’erudició dins el discurs» i també «que hi ha un rigor historiogràfic importantíssim en el llibre, tot es comprova, i una ironia constant». Considerava Valencians sense ADN un llibre imprescindible.

L’autor, Ferran Garcia-Oliver, va començar la seua intervenció explicant al públic present que «el pobles tenen els relats dels seus orígens, s’han interrogat sobre els seus orígens perquè ens agrada saber d’on venim». I determinava que sol haver «consensos sobre eixos orígens», però quan passem a les nacions, «els consensos ja són més difícils […] perquè darrer dels relats hi ha, evidentment, idees polítiques, una manera de concebre el món, la societat».

Els relats que ens importen a nosaltres, al món occidental, naixen en l’Edat Mitjana perquè esta té un aspecte fundacional, assegurava Ferran Garcia-Oliver que explicava que «com més antic, com més pedigrí, més prestigi obtenia la nació». Òbviament, estos relats aniran modificant-se en els segles posteriors. «A partir d’aleshores els relats no són innocus, no són innocents», puntualitza l’escriptor.

p1290229A partir d’esta base, Valencians sense ADN, intenta contestar la frase continguda a Nosaltres, els valencians de Joan Fuster: «Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans». Una frase que va dinamitar el relat dominant fins aleshores al País Valencià, aquell que fa referència a la primera línia de l’himne regional «per oferir noves glòries a Espanya». El llibre intenta respondre si aquella frase de Fuster «tenia sentit o era una pura invenció».

Per a fer-ho Garcia-Oliver partix de la base que «des del segle XVI hi hagut una gran operació de silencis». Explica l’autor que «fins a meitat del segle XV els valencians no tenien cap escrúpol a sentir-se catalans. No tenien cap problema sentimental a propòsit de la catalanitat perquè la immensa majoria procedia de Catalunya». A més «hi havia la qüestió de la llengua». No obstant això, assenyala Garcia-Oliver que «eixa catalanitat dels valencians arriba un moment que va començar a molestar i acabaria silenciant-se, obviant-se en este espai de temps, al segle XV».

Defensava a la Casa de Cultura de Pego l’autor de Valencians sense ADN que el que va passar «va ser per una qüestió política, es discutia el lideratge dins l’Estat de la Corona d’Aragó entre Barcelona i València. Era una rivalitat política, de control dels llocs claus de la governació del territori i particularment de l’entorn del rei que fins aleshores estaven en mans del catalans perquè eren els que sostenien la corona fins el moment». Al segle XV, però, «Barcelona comença a baixar i la ciutat València prospera formidablement» i per tant, «València reclama eixe lloc de direcció de la corona» i «tot açò és el que comença a segregar un llenguatge separador», exposa Ferran Garcia-Oliver que afegia que per a separar-te «exageres els trets que fins aquell moment eren els mateixos».


Acabava Garcia-Oliver proposant dos qüestions per a la reflexió: «El País Valencià alguna vegada ha sigut una nació?» i «ens ha beneficiat als valencians la renúncia a la catalanitat que van fer els intel·lectuals del segle XV i XVI?».

 

285 Visites

Deixa un comentari