Les sol·licitacions eren una realitat massiva durant l’Edat Mitjana

Es tracta de «l’ús de la confessió per part del sacerdot per a seduir a la penitent. Abusar o obtenir favors sexuals o intentar-ho», explicava Albert Toldrà durant les VI Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer. La víctima solia ser una dona jove o molt jove i de classe baixa, la persona més vulnerable en l’escala de l’antic règim. «El tret més cridaner de les penitents és la submissió». També es detecta «la por, a partir la revenja del sacerdot, por a què se sàpiga el que s’està denunciant, al pare, al marit…».

P1340981L’assetjament sexual està a l’ordre del dia després de les moltes denúncies que estan eixint ara a la llum, principalment en el món de Hollywood, però també al cor d’Europa, al mateix Parlament Europeu. Malauradament, però, no és un fet nou i s’ha donat en tots els estaments com demostra, entre d’altres, la documentació inquisitorial de l’Arxiu Històric de la Universitat de València. Divendres passat, dins les VI Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer, l’historiador de la Universitat de València, Albert Toldrà, exposava que, en parlar de sol·licitacions s’està parlant de «l’ús de la confessió per part del sacerdot per a seduir a la penitent. Abusar o obtenir favors sexuals o intentar-ho. A l’antic règim és una realitat massiva, tot i que cuitosament amagada.»

La sol·licitació és definida al Concili de Trento, al segle XVI, tot i que ja s’exercia abans. No obstant això, fins eixe moment les sol·licitacions «només es consideraven infraccions del celibat eclesiàstic i eren jurisdicció dels superiors». Serà a partir de la nova definició del Concili de Trento, quan la sol·licitació «es considera un delicte gravíssim, un sacrilegi enorme contra el sagrament de la confessió i la Inquisició espanyola obté la jurisdicció exclusiva l’any 1559», explicava Albert Toldrà.

P1340990Indicava Toldrà que la definició de sol·licitació «al llarg del temps serà progressivament perfilada», el que implicarà que «no sols serà sol·licitació la que es fa en la confessió, sinó també immediatament abans o després o en el lloc on se sol confessar, o simulant la confessió, o fins i tot, i també és un cas habitual, quan el sacerdot o el monjo utilitza informació obtinguda en la confessió».

La Inquisició no només creu que la sol·licitació és «un sacrilegi enorme contra el sagrament de la confessió», sinó que a més considera que «fa pudor a heretgia».

La fama de terrible que té la Inquisició no es complix en el cas dels sol·licitadors. Explicava l’historiador de la Universitat de València que «realment els càstigs que rebran els sol·licitadors són molt moderats, a base de penitències, tancaments breus en convents i la retirada de la competència per a confessar».

Confessionari_de_l'església_de_l'Assumpció,_PegoL’origen del confessionari com el coneixem hui en dia està en esta època. Toldrà relata que «per a intentar limitar els abusos, l’església potencia un moble nou, a partir del Concili de Trento, que és el confessionari». No obstant això, matisa Albert Toldrà que «al País Valencià el confessionari és introduït molt tardanament». D’altra banda, els historiadors coincidixen a assenyalar que «el confessionari com a mesura de dissuasió no va funcionar» i de fet consideren que engrescava més el sol·licitador.

«Les formes d’actuació dels sol·licitadors són força variades. Hi ha de tot, des de la violència brutal fins a la lenta seducció amorosa. El més habitual, però, és una progressió», desvelava Toldrà.

«Les denúncies per sol·licitació, generalment, són tramitades per l’actual confessor de la víctima». Quan el nou confessor rep la confessió d’una dona que ha segut víctima d’una sol·licitació, este «té l’obligació de dir-li a la penitent que ha de denunciar i no podrà ser absolta i no podrà combregar, fins que no denuncie». No obstant això, es detecta una «llei del silenci, una solidaritat entre sacerdots que s’amaguen o s’avisen els uns als altres quan han de tramitar una denúncia».

El sol·licitador sol ser un home madur, sol tenir un origen social mig o baix i solen ser monjos perquè, a diferència dels sacerdots, els monjos no disposen de diners, estan tancats al convent i estan desarrelat perquè solen canviar de lloc cada cert any, comentava Toldrà. Detallava l’historiador que al territori valencià, els sol·licitadors són majoritàriament franciscans perquè és l’ordre més nombrosa.

La víctima sol ser una dona jove o molt jove i de classe baixa, la persona més vulnerable en l’antic règim. «Són sol·licitades totes, fadrines, casades, monges…». «El tret més cridaner de les penitents és la submissió». També es detecta «la por, a partir la revenja del sacerdot, por a què se sàpiga el que s’està denunciant, al pare, al marit» i un llarg etc.

Malauradament, la informació sobre el destí de les dones que es decidien a denunciar només arriba puntualment a partir de les declaracions que fan i han estat transcrites en els casos que portava la Inquisició. D’alguns d’eixos testimonis es desprèn la descripció del comissari sobre «la persecució que estan patint per haver declarat contra el sacerdot del poble». De fet, en algun cas el mateix comissari es posa en contacte amb la Inquisició perquè esta, al seu torn, contacte amb el senyor del poble perquè acabe amb la persecució de les dones. El que és obvi és que tot i el secret que envolta la denúncia, estos processos perjudicaven les dones. De fet, Albert Toldrà apuntava que «les denúncies solien fer-se quan la situació ha arribat a un extrem intolerable».

144 Visites

Deixa un comentari