‘Hi ha morts que pesen cent anys’ “t’enganxa a la primera pàgina”

Assegura Laia Climent, l’editora de 3i4 que afegia que “va ser la glòria” trobar-se un original com el Tomàs Llopis entre els 51 que concursaven en 2012 a l’Andròmina dels Premis Octubre. Divendres passat es presentava a Pego la novel·la històrica de Tomàs Llopis davant un saló d’actes de la Casa de Cultura de gom a gom. Joan Miquel Almela va destacar que el treball de contextualització històrica fet per l’autor és fantàstic.
Moltes coses es van dir sobre el darrer Premi Octubre de Narrativa 2012, ‘Hi ha morts que pesen cent anys’, divendres a la vesprada al saló d’actes de la Casa de Cultura de Pego. Recordem que l’obra de Tomàs Llopis va ser guardonada ex aequo junt a ‘La passió italiana’ de Josep Lluís Carod-Rovira. Intetarem ressenyar les més significatives.




Amb un auditori que omplia de gom a gom el saló d’actes de la Casa de Cultura pegolina, la regidora de Cultura, Alicia Siscar obria el torn de paraules que anaven a exposar allò que transmet la novel·la històrica del polifacètic Tomàs Llopis. Destacava la regidora el gran poder de convocatòria de l’escriptor que “sempre que ve Tomàs l’aforament és terrible” i convidava a l’autor a escriure, en un futur pròxim, sobre Pego.




Laia Climent, editora de 3i4, l’editorial que fa 41 anys fundà els premis literaris més prestigiosos del País Valencià, assegurava que el jurat, format per Isabel-Clara Simó, Josep Piera i ella mateixa, va haver de llegir 51 originals entre les que hi havia “molt, molt bones obres”. Apuntava Climent que 2012 ha estat “l’any que més hi hagut després de molt de temps” i per tant, “Tomàs ha lluitat en contra de molts altres originals”. Finalment, el jurat es decidí per “un ex aequo perquè realment no es feia ombra cap de les obres”, ‘La passió italiana’ i ‘Hi ha morts que pesen cent anys’, explicava Laia Climent.




Confessava l’editora que, en agafar la novel·la de Tomàs, “a la primera pàgina t’enganxa”. A més, explicava que els editors, “realment, quan llegim originals i en trobem algun de bonic, és excepcional, és la glòria”.




A banda de l’atracció lectora que transpira la història que es narra a ‘Hi ha morts que pesen cent anys’ el jurat també va tenir dos motius principals per premiar l’obra de Tomàs Llopis, una novel·la que, segons confessava l’editora de 3i4, “no és mediàtica” per l’època en què està contextualitzada. D’una banda s’havia de publicar per “la qüestió ideològica”, ja que “el País Valencià manca molt de memòria col·lectiva. No sabem quina és la nostra història i realment necessitem novel·les per […] potenciar la nostra història”. L’altre motiu, “és la qualitat literària […] excepcional”.




L’arxiver municipal, Joan Miquel Almela situava l’auditori en el context històric en què es desenvolupa la novel·la. Descriu el segle XVII com “el segle de la crisi i de la misèria personificada de la població rural”. Els camperols soferixen impostos directes i indirectes que “el veritable problema” al que se suma que és “un segle on hi ha pestes, sequeres, crisis de blat tremendes. El camperol no pot pagar les pensions al senyor ni li pot donar la part corresponent de la collita”. La conseqüència, “que els camperols es revolten contra els senyors”, explicava Almela.


La situació que va desembocar en la Segona Germania “no ens sona estranya”, assegurava l’arxiver municipal. Al segle XVI “qui no podia pagar la partició de fruits o no podia pagar les pensions se li llevaven les terres” ara qui no paga els crèdits els desnonen. Afegix Almela és que la novel·la de Tomàs Llopis té context històric però també “amor, sexe, bandolers, bruixes i fetilleres, rectors i capellans, assassinats, venjances, malediccions familiars i intrigues. Tot este joc unides a la història, fan una novel·la realment fantàstiques”.




Tomàs Llopis va començar disculpant-se perquè la primera presentació no havia pogut ser a Pego, però era qüestió d’agendes alienes a la seua. No obstant això, finalment divendres passat es va poder fer al poble que fa molts anys el va acollir. També va explicar perquè la novel·la se situa a Beniarbeig, Pedreguer i la Rectoria i no a Pego i és que “Pego no es va comportar com la vall del Girona” durant els fets històrics de la Segona Germania. Va reivindicar “ser de poble” i va ressaltar els gestos que duen aparellats tot un significat particular al que no li calen les paraules per transmitir. També va subratllar els valors que es troben als pobles, entre ells els odis, però sobretot, “les lleialtats” que estan presents a ‘Hi ha morts que pesen cent anys”.




Una altra de les qüestions que destaca a ‘Hi ha morts que pesen cent anys’ són les diferents veus que s’alternen a l’hora de contar-nos les diferents històries que s’entrellacen. Assegurava Tomàs Llopis que “m’he preocupat molt de la tècnica narrativa. De jugar amb 4 moments històrics […] buscar la manera de no contar una història que durant cent anys de manera liníal”.




Acabava Tomàs Llopis contant una anècdota. Abans, però confessava que ell de major “volia guanyar l’Octubre”. L’anècdota és que a l’endemà de conèixer que havia estat premiat amb l’Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre, Carles Mulet va publicar al seu blog que “per a guanyar l’Octubre s’ha d’anar a viure a Pego”, recordant que Rafa Gomar també ha estat guanyador de l’Andròmina per ‘Andròmines’. Llopis li va contestar que “no, no, s’ha d’anar a viure al C/ La Pau de Pego”, que és on viuen els dos autors.
79 Visites

Deixa un comentari