Francisco Garcia, centenari

No tots els dies es coneix a una persona que compleix 100 anys. Una xifra rodona i espectacular a la que va arribar Francisco García Aran el 8 de juny de 2007. Un segle de vida que enguany va celebrar a Pego amb 40 membres de la seu família entre els que es trobaven, fills, filles, nets i besnéts. Parlem de centenaris, però primer fem un repàs pel darrer informe del CIS, que fa poc s’ha conegut i que indica que la població octogenària a Espanya ha crescut un 66 per cent en els últims anys i ja arriba als dos milions de persones. Al respecte dels majors de 65 anys que viuen a Espanya, aquestes persones suposen ja un 16,7% de la població, un dada que no és molt diferent a d’altres països europeus com Itàlia, França, Alemanya o Regne Unit. Pel que respecta al País Valencià, un estudi realitzat entre la Conselleria de Sanitat i la Universitat de València, indica que el nombre de persones majors de 80 anys en la Comunitat Valenciana superarà les 220.000 l’any 2010, el que representarà quasi el 4,5% de la població total.

Una vegada repassades aquestes dades, poden aventurar que, potser en un futur no massa llunyà no serà tan estrany trobar-se amb gent com Francisco García Aran, que va arribar als 100 anys d’edat el 8 de juny de 2007. Un segle de vida, que es diu prompte. Però que porta adjuntes moltes vivències, molts esdeveniments acumulats en la memòria.

Francisco García Aran és de Chiribel, un poble de la província d’Almeria. Home que tot i la seua edat, continua amb un humor envejable, de fet, el primer que va contar va ser que als 5 anys va començar a pegar-se bacs i encara conserva el senyal! Però, assegura, amb la ment més que lúcida que, tot i les batacades que s’ha pegat en la vida ha gaudit el que ha pogut.

Preguntat sobre les diferències de viure ara i quan era més jove, explica Francisco, que abans de la guerra es vivia bé, millor que en la guerra, per suposat. I ara doncs assegura la qualitat de vida és bona.

Confessa Francisco que aquest món és un “embuste”; i es remunta als temps de guerra que tant han marca la seua generació i altres properes per a relatar les situacions irreals que es donaven en què dins una mateixa família podien arribar a matar-se, fets que no són ficció, sinó ben reals perquè ell mateix els ha viscut. Si pogués tornar enrere, Francisco canviaria tot el que va haver de mal.

Un esdeveniment com és complir 100 anys s’ha de celebrar amb tots els honors, i així ho van fer a la família de Francisco García Aran, que és ben extensa, ja que supera els 50 membres entre fills, filles, nets i netes i besnéts i besnétes. La celebració de fa un parell de diumenges va ser una excusa ideal per a retrobar-se i sentir-se units, com explicava per a Ràdio Pego la seua filla major, Josefa García, resident a Pego.

Segons l’estudi del CIS, el que passa a la família de Francisco respecte a l’atenció del pare és una pràctica generalment estesa, i és que continuen sent les filles les que s’encarreguen majoritàriament de l’atenció dels majors.

Assegura Josefa que són pare sempre ha sigut molt optimista, a més de guapo i ben plantat. Un ballador i aficionat de la guitarra, Francisco, en les seues estades a Pego li agradava apropar-se a la llar del pensionista a passar la vesprada, sobretot, els dies de ball. Una mostra d’eixe optimisme que encara l’acompanya es pot resumir en aquesta breu afirmació que va fer al final de l’entrevista “Si estoy feliz tengo que aguantarme y si no estoy feliz tengo que aguantar; pues feliz estoy”.




42 Visites

Deixa un comentari