El Tribunal Suprem desestima els recursos de cassació interposats per la Conselleria de Medi Ambient, l’Ajuntament de Pego i la mercantil Pavimentos Bituminosos Serrano SL

Tres recursos de cassació que van estar interposats contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, de 12 de setembre de 2014, que demanava la paralització de l’activitat de la pedrera d’Atzaïla fins que se li atorgara llicència. Les tres parts han estat condemnades a pagar costes.

Este matí l’Associació per a la protecció mediamental de l’Atzúbia – Gelibre ha comunicat que Tribunal Suprem ha desestimat, en la Sentència 2322/2016, de 27 d’octubre de 2016, els recursos de Cassació interposats per la Conselleria de Medi Ambient, Territori i Habitatge, l’Ajuntament de Pego i la mercantil Pavimentos Bituminosos Serrano SL. Estos recursos de cassació es van presentar contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, de 12 de setembre de 2014, que declarava il·legal l’activitat d’extracció d’àrids de la pedrera de l’Atzaïla en el terme municipal de Pego.

not5230_3Aquella sentència declarava, en essència, segons recull la nova sentència del TS en el punt primer dels fonaments de dret «la obligatoriedad de la declaración de impacto ambiental de la actividad de extracción de áridos y planta de tratamiento realizada por la entidad Pavimentos Bituminosos Serrano S.L., la suspensión de la actividad en tanto no se otorga la correspondiente licencia y la incoación del correspondiente expediente sancionador por llevar a cabo una actividad no amparada en licencia ambiental, y de otra parte, condena a la Consejería de Medio Ambiente, Territorio y Vivienda a llevar a cabo las actuaciones de inspección y actuaciones previstas en los artículos 68 y 78 de la Ley de la Comunidad Valenciana 2/2006, de 5 de mayo, de Prevención de la Contaminación y Calidad Ambiental».

Davant esta resolució, Gelibre «celebra la sentència del Tribunal Suprem que corrobora la sentència del TSJCV [en què dictaminava que] l’activitat necessita de llicència ambiental», fet que duu a Gelibre a denunciar públicament que des què es denunciaren els fets, «ha continuat l’extracció i elaboració d’àrids, almenys des de 2007, de forma il·legal» i recorda l’Associació atzubiana que, «des de gener de 2008 Gelibre ve denunciant aquesta il·legalitat davant diversos organismes: Ajuntament de Pego, Conselleria d’Economia (Àrea de MINES), Conselleria de Medi Ambient, Territori i Habitatge, Síndic de Greuges» i ha estat finalment «el Tribunal Suprem qui ha hagut de protegir els ciutadans i ciutadanes del poble de l’Atzúbia, en ratificar unes raons i exigències que Gelibre va denunciar davant el TSJCV en 2011».

Segons recorda la sentència del Tribunal Suprem en l’apartat cinquè dels fonaments de dret, la sentència del Tribunal Superior «declara como hechos probados, en su fundamento tercero -antes transcrito- los siguientes: : Que la actividad desarrollada en la explotación ha variado sustancialmente desde el año 1948 en el que se obtuvo la concesión, habiendo dejado de ser fabrica de cal y triturador de áridos para lo que se la concedió licencia municipal en 1963 para convertirse en explotación minera extractiva. 2º.- que la cantera esta ubicada en el área de amortiguación de impactos del Parque Natural de la Marjal Pego-Oliva. 3º.- Que afecta a la superficie forestal según cartografía de la propia Conselleria en terreno forestal estratégico. 4º.- Que la superficie clasificada como SNU de Uso Cantera presenta vulnerabilidad alta de contaminación de aguas subterráneas de la Marjal y riesgo de desprendimiento bajo-medio. 5º.- Que parte de la cantera se encuentra a una distancia entre 200 y 500 metros del municipio de Atzúbia. 6º.- Que la superficie dedicada a la explotación ha pasado de 1´5 Ha a 8´22 Ha. Estos y otros cambios consignados en la sentencia, determinantes de una variación sustancial en la actividad realizada, hasta el punto de llevar a aquella a decir que se viene “desarrollando en consecuencia una actividad ilegal”, no son analizados ni tenidos en cuenta por la entidad recurrente, como tampoco lo es la valoración de que no está acreditado que “la instalación tal y como existe en la actualidad fuera preexistente a la entrada en vigor” de la Ley Valenciana 2/2006, de 5 de mayo, de Prevención de la Contaminación Ambiental, y cuya aplicación constituye la ratio dedidendi de la decisión adoptada».

La Conselleria, l’Ajuntament de Pego i també la mercantil Pavimentos Bituminosos Serrano SL van presentar el recurs de cassació recolzant-se en l’apartat d) de l’article 88.1 de la Llei de la Jurisdicció del TS, en la que es denunciava la infracció de l’article 29 de dita Llei. No obstant això, considera la sentència del Tribunal Suprem que es tracta d’una qüestió nova que degueren haver plantejat en la instància, però «que no és possible abordar en la fase processal en que ara ens trobem» i és per això que els desestima.

La desestimació dels recursos de cassació comporta la imposició de les costes a les tres parts recurrents, Conselleria de Medi Ambient, Territori i Habitatge, l’Ajuntament de Pego i la mercantil Pavimentos Bituminosos Serrano SL, segons l’article 139.2 de la Llei de la Jurisdicció del Tribunal Suprem. Este, però, precisa que, «si bé en atenció a la complexitat desplegada per les parts, i fent ús de la facultat que el Tribunal conferix a l’apartat 3 de l’article indicat, es fixa com a quantia màxima a reclamar per la recorreguda, per tots els conceptes, la quantitat de 4.500 euros més IVA, a abonar per terceres parts iguals per les recurrents».

 

260 Visites

Deixa un comentari