A Pego «l’alçament militar contra la República legalment constituïda, va ser una bomba atòmica de carrer, de veïnat i de famílies»

Una de les causes, que ha estat recentment descoberta per l’arxiver municipal, l’autor de l’afirmació del titular, és que durant les eleccions de febrer de 1936, en l’àmbit general va guanyar l’esquerra del Front Popular. A Pego, però, va guanyar la dreta. Van votar 4261 persones i 2899 vots van ser per a Torres Sala. Este escenari també explica que en acabar la guerra, la repressió al municipi fora fulminant. Estes són algunes de les dades que es poden llegir a l’últim volum de la revista d’investigació i assaig Aguaits que publica l’IECMA i que va ser presentada a Pego dins el I Cicle sobre la Memòria Històrica que organitza l’Ajuntament, l’IES Enric Valor i l’Associació de la Memòria Històrica de Pego.

Dijous 22 de març es va presentar a la Casa de Cultura de Pego l’últim volum de la revista d’investigació i assaig Aguaits, dos números, el 37 i 38, dedicats a la repressió de guerra i postguerra a la Marina Alta. Un monogràfic que tindrà continuïtat en un segon volum perquè, com va dir durant la presentació la historiadora Teresa Ballester, la història està viva i «mai hi haurà una versió definitiva» perquè sempre apareix documentació nova que completa i actualitza el que ja es coneix.

La regidora de Cultura, Laura Castellà, situava la presentació com a inici del I Cicle sobre la Memòria Històrica que han organitzat l’Ajuntament de Pego, l’Associació per la Memòria Històrica i l’IES Enric Valor de Pego. L’objectiu d’este cicle, manifestava Castellà, «és que les noves generacions que no han viscut la guerra ni la postguerra, ho coneguen de primera mà» perquè, assegurava la regidora, «necessitem que els nostres joves tinguen consciència i, això, s’aconseguix a través de l’educació».

La directora d’Aguaits i també presidenta de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), Rosa Seser, explicava que en l’últim volum de la revista d’investigació «l’Arxiu municipal de Pego ha format part» activa. Qualificava el monogràfic com a «especial», alhora que «polèmic». «Un tema que considerem que ja era necessari», declarava Seser.

La historiadora de Pedreguer Teresa Ballester i Paco Moreno, qui ha aportat els llistats de persones represaliades que s’inclou en el volum, han estat les persones que més han contribuït a este primer volum sobre la repressió de guerra i postguerra a la Marina Alta, junt amb els arxius de Dénia i Pego que han fet «de fil conductor per a la correcció i l’aportació de noves dades sobre els llistats» publicats a la revista, informava Rosa Seser.

«El projecte d’este monogràfic va partir d’un compromís que teníem amb el professor Paco Moreno perquè sabíem que ell feia anys que consultava l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant, que podem dir que és la base del material de tota esta repressió de postguerra», explicava Seser.

Avançava la directora d’Aguaits que «la repressió va afectar molta gent» i puntualitzava que «la repressió de postguerra, la repressió franquista, calculem [que va afectar] vora 2000 persones, però hi ha prou més». Animava la presidenta del IECMA a la col·laboració ciutadana perquè, assegurava que totes estes temàtiques calia que es tractaren des d’una vessant científica «perquè fa molts anys que es va acabar la guerra, fa 10 anys de la Llei de Memòria Històrica, fa uns mesos de la Llei Valenciana dedicada a la Memòria Històrica, per tant, si el món de les Llei ja ha cobert el panorama, ara toca que la societat prenga part per a crear una convivència democràtica que només pot partir del coneixement del que va passar; d’assumir cadascú la seua part i tirar endavant amb els comptes nets».

Coincidia la historiadora Teresa Ballester que el tema que tracta la revista Aguaits, encara hui «és un tema polèmic» i recordava «les fosses, el Valle de los Caídos». Defensava, però, que «nosaltres els historiadors hem de tirar endavant i continuar en la nostra tasca investigadora en memòria de tots aquells que van creure en la República». Revisada la informació sobre la repressió, el monogràfic d’Aguaits oferix «una versió més ampliada i més propera a la realitat dels fets que van ocórrer», explicava Ballester conscient que «mai serà la versió definitiva».

«Al llarg de tota la revista apareixen més de 2000 noms de persones. No totes assassinades, però sí rebutjades, maltractades, inhabilitades i un llarg etcètera», asseverava Teresa Ballester. La historiadora explicava que s’arriba a este grau de violència «per suposat amb l’esclat de la guerra i la sublevació de les tropes franquistes». I diferenciava d’una banda, la societat caciquil, amb qui es va aliar l’església i la premsa dretana, que lluitava contra la nova legislació republicana. De l’altra, «les persones que volien un canvi i que van dipositar en la República laica moltes esperances. Eren els treballadors, els jornalers, que es van associar als sindicats i als partits polítics més d’esquerres». «L’enfrontament entre aquests dos blocs, dóna com a resultat la violència que relatem en l’article de l’esclat de la guerra», especificava Ballester.

La revista distingix entre dos tipus de repressions. La primera, la incontrolada, «fora de la llei, on el cotxe denominat ‘La Pepa’, recorria la comarca i conduïa a les persones seleccionades a un determinat lloc, on després eren assassinades. Generalment en camins, carreteres, penyes, etc». L’altre tipus de repressió «va seguir la via legal i que va ser en els primers moments, es van detenir religiosos i persones destacades de les files dels partits de dreta. Tots ells van estar empresonats, fet que va portar a què salvaren la vida, i després foren jutjats a Alacant, en el que s’anomena Tribunal Popular». Els judicis es duen a terme entre febrer i juliol de 1937, en temps de guerra, i no condemnen ningú a mort, relatava la historiadora Teresa Ballester.

«Estem en 2018 i encara tenim por de parlar de la guerra i encara tenim por de parlar de la repressió», amb estes paraules corroborava l’arxiver municipal de l’Ajuntament de Pego, Joan Miquel Almela, el dit per les seues companyes sobre com de polèmic continua sent el tema al que dedica Aguaits els seus dos últims números. Continuava Almela afirmant que «la Guerra Civil és una cosa totalment diferent a totes les guerres del segle XIX i diferent a la I Guerra Mundial. És una guerra fratricida, una nació que lluita contra ella mateixa».

Situant l’acció a Pego i tenint en compte que Pego era un poble enfrontat des de molt abans que s’iniciara la Guerra Civil, el que provoca esta és que eixe enfrontament es complique durant la II República. I és que en eixe moment apareix «l’obrerisme, la lluita de les llibertats a favor de la dona, és el moment en què s’ataca l’església».

Insistia en eixa diferència de Pego amb altres llocs, l’arxiver municipal. I com a exemple Joan Miquel Almela explicava que a les eleccions de febrer de 1936 en l’àmbit general van guanyar les esquerres del Front Popular. A Pego, però, guanya la dreta. Una descoberta de l’arxiver municipal fa poc. «Van votar 4261 persones i 2899 vots van ser per a Torres Sala», informava Almela. En eixe escenari, a Pego el que «passa és prou genuí i prou diferent i és el que el marca. I és el que marcarà que l’alçament militar contra la República legalment constituïda, siga una bomba atòmica de carrer, de veïnat i de famílies», manifestava Almela.

Si abans la historiadora Teresa Ballester explicava que tots els Judicis Populars que es van fer durant la Guerra a Alacant van acabar sense condemnats, en esta ocasió explicava l’historiador Joan Miquel Almela que només acabar la guerra, la repressió va ser fulminant, especialment a Pego.

«S’acabava la guerra el 31 de març de 1939 al port d’Alacant, allí hi havia alguns pegolins, que van a Albatera i a tots els camps de concentració i després aniran els falangistes a per ells i, entre ells, el cap de Falange que és Leocricio Sendra, de Pego», relatava Almela. D’este capítol detallava que «el comandant militar el mateix 31 de març de l’any 39, és a dir, encara estan Alacant perquè fins l’1 d’abril no fa Franco el bàndol. El 31 de març de 1939, el comandant militar franquista a Pego, dóna totes les armes suficients al cap de Falange de Pego, que és Leocricio Sendra».

«Este Leocricio Sendra, junt amb altres de Falange, aniran recorrent tots els camps de concentració i totes les presons i els reformatoris d’adults, i aniran enxampant-los i portant-los a la presó de Pego. Allí els van fer un consell de guerra immediat, molt ràpid i fora, afusellats». Posteriorment, continua explicant Joan Miquel Almela, «apareix la Causa General, el 1942 i a tots o a la majoria de Pego els maten el mateix any 1939». Això vol dir que «estan fent un judici posterior». Recordava l’arxiver que «els judicis i els sumaríssim de la Causa General estan considerats il·legals per Europa, per una convenció de París».

La dificultat de tractar el tema de la repressió es veu clarament en repassar la bibliografia que fins passat l’any 60 «ací no s’havia escrit res». Els hispanistes anglesos comencen als anys 60 a fer la història, però a l’Espanya, fins l’any 80 no comença a obrir-se l’arxiu de Salamanca per poder-se consultar i, no tota la documentació. Si posem la mirada a Pego, comentava l’arxiver municipal que des de l’any 1942 que comença a publicar-se el llibre de Festes, «no hi ha cap article que parle de la Guerra Civil».

Amb tota la documentació disponible a dia de hui, sabent que hi va haver assassins que van disparar l’any 36 i que va haver uns altres que van disparar l’any 39, l’arxiver municipal concloïa que «no es poden comparar ni una ni l’altra [repressió]. Ni pel que van durar en el temps, ni per les maneres, ni les formes». Entre altres coses perquè els assassinats durant la guerra van poder ser enterrats i honorats per les seues famílies.

Acabava Joan Miquel Almela convidant la ciutadania a participar amb l’aportació de documentació sobre el període que aborda l’últim volum de la revista d’investigació i assaig Aguaits, un monogràfic sobre la repressió de guerra i postguerra.

 

292 Visites

Deixa un comentari